mnemotècnia

«És una experiència repetida per a qualsevol lector, i un motiu de malenconia. La majoria dels llibres, els oblidem al cap de poc d’haver-los llegit. La memòria humana, i sospitem que encara més la nostra en particular, és limitada. No podem recordar tot el que voldríem. I segurament està bé que siga així. L’oblit ens ajuda a anar endavant, a alleugerir la càrrega, a fer lloc per a unes altres coses. En el cas de les lectures, a més de la malenconia, hi ha també la perplexitat de comprovar que alguns llibres els recordem millor que no altres. Per què? Ens podríem consolar amb la idea que són els llibres dolents els que s’obliden de seguida, mentre que els bons llibres resisteixen millor l’oblit. Això és veritat de vegades, fins i tot sovint, però no sempre. Hi entren en joc molts factors, entre els quals l’arbitrarietat amb què actua la memòria. La nostra, si més no.

Ara, hi ha llibres que són més fàcils de recordar que no altres. En algun dels nombrosos assaigs que va escriure sobre l’oblit i la memòria en la literatura, Harald Weirich sostenia que els llibres que perduren més en la memòria dels lectors són aquells en què l’autor ha posat més atenció en la fortificació dels trets mnemotècnics, dels mecanismes i tècniques dirigits a millorar el rendiment de la memòria.

[...] Una de les qualitats que diferencien els bons llibres del ranxo és la seua capacitat de perdurar en la memòria del lector. Hi ha llibres en què el factor mnemotècnic té un paper fonamental. La Comèdia de Dante n’és segurament l’exemple més insigne. En el capítol que li va dedicar en Leteo. Arte y crítica del olvido, Weinrich assenyala que en la Divina Comèdia hi ha una reproducció exacta de l’antic art de la memòria. El principi bàsic d’aquest art o tècnica mnenotècnica és que tots els continguts de la memòria es recullen com a «imatges» que s’han de dipositar en determinats «llocs» d’un espai triat prèviament. El «camí» del discurs consisteix a recórrer successivament aquests llocs per evocar en l’ordre correcte les imatges que hi ha dipositades. Així, l’Infern és un espai, físic i moral alhora, dividit en diversos cercles, cadascun dels quals correspon a un pecat i a uns condemnats, ordenat jeràrquicament, segons la gravetat de la culpa, que Dante recorre un per un. Poques obres de la literatura universal tenen una forma o estructura tan justificada, tan clara. És per això que Weinrich qualifica la Divina Comèdia com una obra d’art de la memòria. 

Weinrich destaca un fet curiós en el món ultraterrenal que es descriu en la Divina Comèdia: totes les ànimes que Dante retroba en el més enllà conserven intacta la memòria. Recorden amb la màxima precisió tot el que han fet o han deixat de fer a la Terra per a la seua salvació o desgràcia, cosa sorprenent, diu Weinrich, si es considera que per aquest paisatge del més enllà discorre el Leteu, el riu de l’oblit. Dante, home de memòria, era conscient d’aquest inconvenient i el va solucionar desplaçant el Leteu al final del Purgatori, on les seues aigües esborren la memòria del pecat. Els benaventurats ja no poden recordar els seus pecats —fins i tot els sants en tenen! Gràcies a aquest «defecte» podran ser feliços per sempre. A més, en la Comèdia, de la mateixa font d’on flueix el Leteu, en brolla un altre riu, l’Eunoé, que significa bon sentit o bona memòria. Aquest riu bessó té el poder de contrarestar amb les seues aigües curatives l’oblit del Leteu en aquelles ànimes benaurades que ascendeixen al paradís celestial i de reforçar en elles el record de les bones accions que van dur a terme en la vida terrena. En això deu consistir la felicitat de l’ànima, impossible de gaudir en el nostre món terrenal...»

Enric Iborra. «La memòria del lector». Al blog: La serp blanca. 11|2|2024.