Comença d'on vulgues, i parla'ns
Al començament d’un llarg poema (l’Odissea té uns dotze mil hexàmetres), un proemi força breu, de deu versos només. Al contrari del que passa en altres composicions de la Grècia arcaica, com per exemple les d’Hesíode, la Ilíada i l’Odissea s’obren amb proemis curts, que tenen en tots dos casos els mateixos objectius: (1) Anunciar l’argument de cada poema (la CÒLERA d’Aquil·les; i un HOME que ha viatjat molt i ha vist moltes coses); i (2) Remetre la responsabilitat de la narració que vindrà tot seguit a una instància transcendent: la Musa, la filla de Zeus; o, com diu la Ilíada d’una manera encara més simple, ‘la dea’.
Aquests versos no diuen res sobre la veu que demana a la divinitat que “canti la còlera” o que “conti l’home”. Dels eventuals destinataris del cant, la Ilíada tampoc no en diu res. El proemi de l’Odissea, en canvi, suplica a la filla de Zeus que li parli. Nou versos més tard, la mateixa veu demanarà que ens parli a nosaltres. Llavors repeteix el pronom, però en plural; un plural que ho engloba tot. A partir d’aquest moment, l’auditori continuarà escoltant la Veu, i amb ella, i a través d’ella, el relat de la Musa.
La Veu demana a la Musa que, de tot plegat, ens en parli “des d’on vulgui”. Carles Riba tradueix així un adverbi que literalment significa “des de qualsevol lloc”, “des d’on sigui”. A priori, la temàtica d’una epopeia tradicional és enorme, il·limitada. No és invenció ni propietat de ningú. L’auditori (aquest col·lectiu imprecís que acabem de veure confós amb la Veu, en el nosaltres) ha escoltat molts cops la mateixa contalla, i altres contalles semblants. Al llarg d’aquestes recitacions, s’ha familiaritzat amb una dicció poètica encunyada en un gran nombre de fórmules: epítets tradicionals, frases fetes fixes, escenes típiques. Tampoc no són propietat de ningú. Per això la Veu atribueix la responsabilitat de triar el punt per on començar també a la Musa.
El títol de l'apunt és la versió de Joan F. Mira.
ResponElimina