Anagnòrisi, amb perdó

Fragment de la Poètica, d'Aristòtil

Viquipèdia

L'anagnòrisi o reconeixement és una escena usada en la tragèdia grega i en novel·les que giren al voltant de la identitat com a recurs que estructura la trama. Usualment es col·loca al final de l'obra, on un dels personatges principals descobreix qui és, sovint amb l'ajuda d'objectes o revelacions alienes que fan que descobreixi un parent.

El terme està introduït a la teoria de la literatura per les obres d'Aristòtil, en particular analitzant el paper d'Èdip. Shakespeare, els autors barrocs i les novel·les de fulletó del segle XIX van usar abundantment aquest recurs, que pot tenir un to dramàtic o còmic. A mesura que avança el temps, són més freqüents les anagnòrisis que acaben en un final feliç, com el fill orfe que recupera família o posició social.

_____________________

P.S.: Les anagnòrisis bones de l'Odissea estan per arribar i les protagonitzarà Odisseu. Però en aquests primers cants ja n'hem assistit a un parell.

La primera, en el Cant III: Nèstor reconeix Atena, que s'està fent passar per Mèntor. «Havent parlat així, Atena, la d'ulls d'òliba, va marxar semblant a un trencalòs. L'admiració va aclaparar tots els aqueus i l'ancià se'n va admirar quan ho va veure amb els seus ulls. Va agafar la mà de Telèmac, li va dirigir la paraula i cridant-lo pel seu nom va dir: 'Amic meu, no crec que siguis covard ni mancat de coratge, si, essent tan jove, ja els déus t'acompanyen com a guies. Car, dels que senyoregen els estatges olímpics, aquest no és altre que la filla de Zeus, la gloriosíssima Tritogenia, la qual també honorava el teu noble pare...».

La segona, en el Cant IV: Helena reconeix Telèmac. «Menelau, nodrissó de Zeus, ¿sabem qui són aquests homes que tenen el goig de ser a casa nostra? ¿M'erraré o serà cert el que diré? [...] I és que t'asseguro que mai no he vist ningú tan semblant, ni home ni dona —i l'admiració m'aclapara mirant-me'l— com aquest s'assembla al fill del magnànim Odisseu, a Telèmac, que aquell heroi deixà a casa essent tot just un nadó...»