νόστος

 

Il ritorno di Ulisse, Giorgio de Chirico, 1968

JAUME PÒRTULAS

Una poètica del retorn

D’allò que Ulisses pogué preservar, però que els seus companys varen perdre, en grec se’n diu nostos. Aquest terme se sol traduir per ‘retorn’, o alguna paraula equivalent, com ‘tornada’; i resulta clau per entendre el proemi de l’Odissea. Nostos i els altres mots de la seva família (per exemple neomai ≈ ‘tornar’; noos, que es tradueix sovint per “consciència [d’un mateix]”, o bé ‘seny’; Nèstor, el nom del vell rei de Pilos…) provenen tots d’una arrel indoeuropea *nes- , que, segons els lingüistes, significaria “retornar [a la llum]”: una noció relacionable amb la cursa del sol, que mor i reneix cada dia. En el vocabulari de les funcions psicològiques, els mots d’aquesta família vehiculen la noció de “perdre la consciència i recuperar-la” —com passa en el somni, posem per cas, o en un desmai. (Aquesta noció s’entén més bé si recordem que també nosaltres, encara avui dia, fem servir el verb ‘retornar’ en el sentit de “fer recobrar els sentits a algú”). El tema de l’Odissea és un home i el seu retorn; però seria empobridor (sobretot tenint en compte el sentit etimològic del terme grec nostos) de reduir aquest retorn al simple fet de tornar a casa, després de recórrer terres misterioses i mars llunyans, poblats per monstres. El nostos d’Ulisses té múltiples nivells; la tornada de Troia és la seva dimensió externa, només. A un nivell profund, en el rerefons de moltes peripècies de l’heroi s’hi pot rastrejar un ritme binari d’oblit i reconquesta del seu propi jo. Ulisses perd, temporalment, el noos (≈ el seny, l’auto-consciència), i, en un segon moment, el recupera.

JAUME PÒRTULAS

Per a una relectura de l'Odisseu d'Agustí Bartra

Reduccions (2009, Núm. 93)

Hom pot dir, amb una frase de regust escolar, que el tema central de l’Odissea és el nostos d’Ulisses. L’Odissea s’integrava en un cicle de poemes que narraven els «Retorns» dels diferents herois de la guerra de Troia. Un d’aquests poemes —que a nosaltres no ens ha pas arribat, per desgràcia—s’intitulava precisament així, els Nostoi. En conservem només l’argument general i alguns fragments, escassos i migrats; però sabem que narrava la tornada a Grècia, des de Troia, dels Atrides, Agamèmnon i Menelau; i també les de Nèstor, Diomedes, Calcant, Àiax de Locros, Neoptòlem (el fill d’Aquil·les) i altres herois encara. També incloïa, com la nostra Odissea, un episodi que devia ser tradicional en aquesta mena de poesia: una baixada a l’Hades, una consulta dels morts.

La noció de nostos, tant en la mateixa Odissea com en aquesta poesia afonada i perduda, no s’esgota pas en un simple retorn físic des de terres llunyanes, habitualment embolcallades d’amenaces i de misteris. El nostos autèntic d’Ulisses no el constitueixen només els seus viatges, les seves famoses aventures; allò de què es tracta és sobretot una reconquesta del seu estatus social, i, alhora, de la seva identitat pròpia.

ENRIC IBORRA
Cinquena sessió del II Curs de literatura universal
Al blog La serp blanca

El nostos, o retorn, és el principal element estructural de l’Odissea i té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort.

[...] El nostos es retroba en un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode, el qual presenta nombrosos paral·lelismes amb l’Odissea. Si aquesta conta la història d’un home que vol tornar a casa després d’una llarga absència per retrobar-se amb la dona, el fill i el pare, un home que està destinat a reprendre el viatge per trobar una terra on viu una gent que no coneix el mar, l’Èxode és la història d’un poble que, caigut en l’esclavitud i exiliat, vol tornar al país dels pares, a la Terra Promesa, i que, una volta retornat, ha de reprendre de nou el camí: exiliat de nou, li és promès un altre retorn...