Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora

Versió de Joan Alberich i Mariné 

ENRIC IBORRA
Notes d'una lectura de l'Odissea (I)
Al blog La serp blanca

Telèmac es presenta a Nèstor i els seus fills. Nèstor no té noticies d’Ulisses i recomana a Telèmac que busque més informació a Esparta, a la cort de Menelau. Abans d’acomiadar-se del jove, fa que preparen un carro lleuger per al viatge de Telèmac a Esparta en companyia de Pisístrat, un fill seu encara fadrí. El cant III es tanca amb l’evocació dels viatge dels dos joves corrent a tota velocitat per la plana. És una escena molt bella, que es converteix en una imatge de la joventut:

Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba,
van enganxar els cavalls al seu carro pintat, i pujaren.
Fora ja del portal i de l’ampla porxada sonora,
fuetejà els cavalls i arrancaren: volaren amb ganes.
Varen eixir a la plana, una terra de blat, on van córrer
fins al final, tan lluny com els ràpids cavalls els portaren.
Fins que quedaren en ombra els camins, quan el sol es va pondre.

(III, 491-497)

ROGER ALUJA

L'estil homèric. Exposició virtual: D'Ilíades i Odissees.

Tots hem sentit alguna vegada a parlar d’«Aquil·les de peus lleugers» o del «pacient Ulisses» i hem assaborit les albades i els vespres homèrics amb versos d’una plasticitat evocadora, com el cèlebre «Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora», que es repeteix en diversos llocs de la Ilíada i l’Odissea. I és que un dels trets més característics —i més sorprenents per al lector modern— de l’estil dels poemes homèrics és, precisament, la presència constant i abundant de repeticions, tant fraseològiques com estructurals.

[...] Per bé que la naturalesa oral dels poemes homèrics és encara una qüestió controvertida, avui dia tothom accepta que els poemes homèrics van ser compostos, si més no, en el si d’una tradició oral. És justament aquesta vinculació amb l’oralitat el que explica el llenguatge formular i el fet que la repetició sigui un mecanisme estètic fonamental de les composicions èpiques arcaiques. Si pensem un moment en les peces musicals —que es reben per l’oïda—, podem veure com la repetició (i la variació, l’altra cara de la moneda) hi té un paper central; ¿quina finalitat tenen, si no, els passatges musicals que es reprenen en una peça, amb variació o sense? Per al públic oient, la presència d’un element que es repeteix té dues implicacions: d’una banda, produeix plaer a l’audiència quan el reconeix; de l’altra, genera unes certes expectatives sobre el que vindrà després. La formularitat i la repetició funcionen d’una manera similar, provocant a l’audiència el plaer del reconeixement —encara més si hi hagut variació— i generant expectatives sobre el desenvolupament posterior de l’acció narrativa.

Així doncs, llegir Homer és també saber apreciar aquest tret estilístic, el joc de la repetició i de la variació, i trobar plaer en aquestes escenes que es repeteixen però que no són mai idèntiques; i així, a partir de les pistes que ens dona el poeta, arribar a ser capaç d’imaginar-nos què ens ha volgut transmetre.