Amb Nausica, de Víctor Sunyol


TEXT DE LA CONTRACOBERTA

'Amb Nausica' reflecteix la immersió de l’autor en la figura de Nausica a l’Odissea. Són reflexions i observacions fragmentàries sobre la trobada entre la noia i Ulisses. I la gran quantitat de literatura que aquest episodi ha generat. L’eco d’aquest moment clàssic homèric —que encara ressona— s’intercala amb breus textos sobre els moments i vivències de Sunyol. L’obra combina dos tipus de text, que acaben fonent-se tal i com es fonen en l’autor les experiències quotidianes i les especulacions de tota mena sobre Nausica. Fent d’aquesta fusió un mirall, un gest i un paisatge revelador.

L’autor abasta el tema central, motriu, generador de la simbologia dels mites clàssics que arriben fins ara i de l’ull que crea al llindar de tota una tradició. Pel text hi desfilen, entre altres, Homer, J. Maragall, C. Riba, S. Espriu, S. Juan Arbó, M. Rodoreda, M. A. Anglada, A. Ràfols-Casamada, J. Palau i Fabre, J. W. Goethe, N. Kazantzakis, R. Fauchois, A. Tarkovski, X. Bello, G. Bufalino, T. Angelopoulos, P. Vidal-Naquet, M. F. Brasete, M. López Vilar, O. Domènech, el Pallars, la Coma de Burg, Vic, la força i el significat de la mirada, l’amor i el desig, la fidelitat, els mites, els temps, l’exili, el no retorn, allò tràgic, la Mediterrània, la malaltia i la mort, el concepte d’heroi, el silenci, el plor, el record, l’espera, les utopies, la pèrdua, l’acció, la no acció, el relat, l’escriptura, la lectura, la crítica… En definitiva, la vida en la literatura i la literatura en la vida. I una constant remor del torrent.

P.S.: Tres fragments, a tall d'exemple.

«Entre Nausica i Ulisses no hi ha cap contacte físic. No es toquen, i es parlen sempre en la distància. Quan Ulisses s'adona de la noia, dubta si agafar-li els genolls (el gest de súplica, de demanar clemència) o parlar-li de lluny, i opta per això darrer. Nausica no el toca, no li fa res directament, ho mana fer tot a les criades; i ni tan sols elles hi tenen contacte, ja que Ulisses prefereix rentar-se ell mateix. Que Nausica ho mani tot a les donzelles és lògic, és la seva manera d'actuar; no canvia res del seu fer. Però quan, un cop net i embellit per la dea, "ell va anar-se'n llavors a seure de banda, a la platja, / tot de bellesa i de gràcies fulgent; i el mirava la noia", tampoc no s'hi acosta, tot i que el veu semblant als déus i el desitja (¨"i ara s'assembla als déus que l'ample cel posseeixen. / Tant de bo un home tal es digués l'espòs de ma vida, / que habités aquesta illa, i li fos plaent de romandre-hi!"). Camí de palau el fa anar amb les noies, allunyat d'ella. Com si sabessin, tots dos —i Homer amb ells—, que el simple fregar dels dits desencadenaria tempesta ("i m'esvera de tocar-te els genolls. I és cruel la pena que passo."»

«Quan Ulisses narra les seves aventures a la cort d'Alcínous, ella desapareix. I ja no se la veu més. Acaba el seu paper. Nausica apareix només per mostrar la possibilitat, el desig. Un cop apuntat això, s'esfuma. Ni tan sols Ulisses se n'acomiada quan deixa Feàcia. No convindria, narrativament, que anés apareixent. Insistir massa en el desig, fer-lo més present, implicaria un desenvolupament narratiu que seria perjudicial per a la història i els temes que conté. Només suggerir, apuntar, encetar.»

«Hi ha històries que es narren amb silencis. I que es construeixen amb silencis. Potser són les úniques històries que val la pena de contar. Silencis. El silenci de Nausica, i el d'Ulisses. Els silencis d'Homer. Tants silencis que hi llegim, i els que ells escolten cada vegada que els llegim.»

Comentaris

Entrades populars