De genollons

Odysseus inför Fajakernas konung Alkinoos, August Malmström, 1853.

NOEMÍ TRAVÉ
El ritual de la súplica
Al blog Telèmac

El ritual de la súplica apareix amb molta freqüència a la Ilíada, en què els guerrers supliquen per la seva vida abans de ser morts pels seus vencedors, normalment sense èxit. De fet, un dels episodis centrals d'aquest text és la súplica que fa el rei Príam a l'heroi Aquil·les, per tal que aquest li torni el cos d'Hèctor, el seu fill mort en combat singular, que Aquil·les ha profanat en la seva còlera.

A diferència dels gestos d'hospitalitat, la súplica no és un intercanvi simètric entre les dues parts, sinó que parteix de la inferioritat del suplicant. Els passos que es repeteixen en aquest ritual són els següents:

· Aproximació del suplicant al destinatari de la súplica.

· Gest del suplicant: normalment consisteix a abraçar o tocar els genolls del receptor, però pot haver-hi també altres gestos.

· Petició verbal d'un do: aquest pas implica l'argumentació del seu cas per part del suplicant, que ha de ser prou hàbil per convèncer l'altra part de la justícia de la seva petició. (La persuasió pel discurs o peitho és un altre concepte fonamental del món grec antic).

· Resposta a la súplica: és un moment que actua com una mena de judici, en què el receptor de la súplica és lliure d'acceptar-la o rebutjar-la.

Una súplica difereix d'una pregària en què l'adreçat es troba present davant del suplicant, mentre que a la pregària, el déu adreçat es troba absent. Si la súplica es dirigeix a un déu, aquest ha de trobar-se present en persona (s'anomena epifania el moment en què un déu es presenta davant d'un mortal), o a través de la seva estàtua o del seu altar. Per exemple, quan Cassandra va ser violada un cop els grecs van entrar a Troia, es va abraçar a l'estàtua d'Atena perquè la protegís, i el seu violador, Àjax fill d'Oileu, va fer caure l'estàtua amb la seva espasa. D'aquí l'ofensa d'Atena que va procurar que la tornada dels herois a casa fos dissortada.

Els exercicis de la súplica i de l'hospitalitat poden presentar-se junts, com veiem en aquest cant setè de l'Odissea, però no són el mateix. La xènia pot ser una conseqüència de la súplica, però pot no ser-ne l'única o fins i tot no arribar a produir-se. La diferència principal entre tots dos procediments és l'últim pas, el de la resposta de l'adreçat, que en el cas de la súplica té llibertat per acceptar o rebutjar la petició del seu suplicant. En l'hospitalitat, en canvi, hi ha un sentit d'obligació o deure per part de l'amfitrió, de forma que no acomplir-lo implica córrer el risc d'un càstig diví. En canvi, en els textos en què trobem peticions rebutjades per part de l'adreçat, no hi ha cap càstig diví. Al cant vint-i-dos, quan Odisseu es troba en plena revenja dels pretendents, assistirem a les súpliques de dos d'ells, que rebran respostes diferents per part de l'heroi.