La ficció dins de la ficció

Demòdoc canta la conquesta de Troia, Jan Styka, 1901

ENRIC IBORRA
Tercera sessió del II Curs de literatura universal
Al blog La serp blanca

Continuant amb el comentari de l’Odissea, ens hem centrat d’entrada en el cant VIII, el cant literari per excel·lència d’aquesta obra. En l’Odissea molts conten històries, però és al país dels feacis on el cant i els contes ressonen al llarg de dos dies. El mateix procés de transmissió del poema èpic apareix representat en l’aede Demòdoc, que, com apunta Mira en una nota a la seua traducció, era considerat pels grecs com una figura o projecció d’Homer; d’aquí la llegenda de la ceguesa del poeta:

Un herald s’acostà amb el fidel cantor, que la Musa
va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta:
la privació dels ulls, i una bona: la música dolça.

(VIII, 62-64)

Ulisses, acollit al palau del rei dels feacis, no revela la seua identitat. Però, quan sent l’aede Demòdoc cantar un dels fets de la guerra de Troia, la seua baralla amb Aquil·les, es posa a plorar. Per què plora Ulisses? Homer no ho explica. És probable que l’ànima d’Ulisses es veja embolicada en una multiplicitat de sentiments. La glòria, en la qual havia cregut amb passió, ara li sembla una successió de dolors. La seua figura d’heroi èpic, evocada per Demòdoc, li sembla molt lluny de la seua actual condició d’estranger i captaire, d’home sense nom ni pàtria. Demòdoc encara canta una altra història de la guerra de Troia, la del cavall de fusta. I Ulisses torna a plorar, en aquesta ocasió, sembla, perquè sent compassió dels vençuts.

Aquesta escena serà un model insistit en la literatura posterior: en el llibre primer de l’Eneida, Enees i els troians arriben a Cartago i veuen representades en les portes d’un temple escenes de la guerra de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció —Ulisses, Enees, don Quixot—, llegit pel lector, es converteix ell també en lector d’ell mateix i adquireix així una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar o difuminar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. 

Ulisses revela finalment el seu nom a Alcínous, rei dels feacis. Per consolar-lo de les seues desgràcies, Alcínous li diu aquests versos, justament memorables, que van donar lloc a un animat debat entre els assistents: 

és com els déus decidiren, i varen filar per als homes
la destrucció, perquè en el futur se’n cantaren poemes.

(VIII, 579-580)

[...] Una vegada revelada la seua identitat, Ulisses comença el relat de les seues aventures, en una sèrie de flashbacks que ocuparan els cants IX, X, XI i XII: els cicons, els lotòfags, els ciclops, l’illa d’Èol, els lestrígons, l’illa de Circe, la baixada a l’Hades, les sirenes, Escil·la i Caribdis, les vaques del Sol i l’arribada a l’illa de Calipso, el punt on havia començat la narració del llarg viatge. Si la poesia és inspirada per les Muses, en aquests cants el relat brolla de l’experiència directa del narrador, que, al seu torn, pot triar en el que diu el testimoni d’altres...