Les aventures d'Ulisses

Calpurnio

NÚRIA ALONSO SALES
Les aventures d'Odisseu. Exposició virtual: D'Ilíades i Odissees.

[...] Els feacis —en assabentar-se de qui és el seu hoste— li demanen que els expliqui totes les aventures i els perills que ha viscut des que va sortir de Troia amb els seus homes. Així doncs, els cants IX al XII són narrats en primera persona, i és el que s'anomena una 'mise-en-abîme': una història, dins una altra història —i en algun moment fins i tot, amb una altra història dins.

L'heroi comença explicant que en sortir de Troia van anar a parar a les terres dels cícons —un poble que havia donat suport al rei troià durant la guerra— i que allà ell i els seus homes van agafar tresors i dones com a botí de guerra. Aquest serà el seu últim encontre amb personatges no mitològics fins que arribi a terres feàcies (tot i que aquests són descrits de manera tan idealitzada, que se'ls pot considerar irreals). Les aventures que explica a continuació Odisseu tenen un caire més folklòric, així com els personatges que hi apareixen (bruixes, sirenes, gegants, etc.). En primer lloc, després de navegar durant nou dies, arriben a les platges dels lotòfags: un poble que només s'alimenta de flors de lotus. Tres soldats van a investigar el terreny, i en veure que no tornen, Odisseu els va a buscar. Els companys havien provat la flor, que et feia oblidar la pàtria i les raons per marxar i feia que només tinguessis el desig de quedar-te allà per continuar menjant-ne més. Així doncs, els hagueren de tornar als vaixells per la força.

La següent aventura és el motiu pel qual Odisseu i els seus homes van estar durant tant de temps vagant pel mar, anant d’un costat a un altre sense poder tornar a la pàtria. La raó ja la sabem des del cant I – quan Zeus li diu a Atena – però no és fins al cant IX, que s’explica la història sencera. Després de deixar la terra dels lotòfags, van arribar al país dels ciclops – criatures antropomòrfiques gegants i amb un sol ull. Odisseu, acompanyat de dotze homes, s’encamina per investigar l’illa i arriben a una cova plena d’objectes i menjars de pastor. Quan el fill de Posidó, Polifem – el ciclop més cèlebre de la tradició clàssica – els veu, agafa dos homes i se’ls menja. Odisseu en adonar-se que per poder fugir no poden matar el ciclop (perquè aquest ha posat una roca gegant com a porta de la cova, i no la podrien moure) idea un pla. L’endemà, quan Polifem torna a la cova després de pasturar el seu ramat, Odisseu li ofereix una mica de vi i viandes que s’han emportat amb ells i, quan veuen que el ciclop ja està prou ebri, li claven una estaca a l’ull, deixant-lo cec. El matí següent, Polifem obre només una mica la roca perquè puguin passar les ovelles, que han de pasturar, però no s’escapin els viatgers; Odisseu i els pocs homes que li queden amb ell s’agafen cada un a la part de baix d’una ovella, i així aconsegueixen escapar sense que Polifem els pugui percebre quan toca el llom dels animals per assegurar-se que surt una ovella i no un home. Finalment, quan ja tornen a ser lliures, Odisseu fa el fanfarró i diu el seu nom al ciclop, perquè sempre recordi qui va fer-li allò, és llavors quan Polifem demana al seu pare – Posidó – que el castigui pel que ha fet. Aquí és on començà l’odi del déu cap a l’heroi...