Nausica i Odisseu, segons Fellini

 Escena final de La dolce vita (1960), de Federico Fellini.  

ENRIC BOLUDA-M HÛT

Nausica, el dolor i la vida més dolça

«En aquesta pel·lícula de postguerra mundial Nausica i Ulisses —Paola i Marcello— es transmuten en una cambrera i un periodista. Marcello, devastat, disminuït, vell, amb el cor vençut de tristesa, topa Paola de matí en la darrera platja. Els separa una riera que mor en una mar que bramula. Marcello, sol entre tanta gent, a la fi d’una odissea que no l’ha de dur a cap redempció, creu sentir remotament la noia, potser la nena, que el crida: s’hi acosta de genollons mentre ella, amb gestos, li estén els braços blancs i li prega que se’n recordi d’ella, que havien ballat, que marxin plegats. “Non capisco. Non si sente” i Marcello amb un gest de resignació s’atansa la mà estesa a la templa i mou els dits mentre s’evapora el record de l’amor, de Paola, de la vida més dolça. Nausica el fita amb un quasi somrís fatigat i en acabat ens fita a nosaltres.»