Reina i senyora, als teus peus!

Nausicaa, Frederic Leighton, 1879

JAUME PÒRTULAS
Odissea, d'Homer, versió de Joan F. Mira
ANUARI TRILCAT, núm. 3, 2013

M’imagino que la decidida opció de Joan F. Mira a favor de les virtualitats «noveŀlesques» de l’Odissea té quelcom a veure amb una sensació que m’ha atrapat de tant en tant, al llarg de la meva lectura: la traducció d’alguns cants i episodis resulta sensiblement més reeixida que no pas la d’altres. Sóc ben conscient del caràcter subjectiu i arbitrari d’aquesta mena de valoracions; però m’arriscaria a afirmar, per exemple, que en el cant 6 (el cant de Nausica), la traducció llisca amb una gràcia i una eficàcia molt superiors a la d’alguns moments de la baixada d’Ulisses a l’Hades, posem per cas, amb la seva atmosfera morne i, alhora, intensament dramàtica. A més a més, en l’episodi de Nausica, la manera com Mira tradueix determinades expressions ha d’evocar, per a un lector de casa nostra, l’inconfusible to maragallià. Molts lectors sabran grat a Mira d’aquell «papa, t’estime» de 6.57; o bé del «Reina i senyora, als teus peus!» de 6.149. Algú segurament compararà en termes favorables aquesta traducció amb l’àulic «Jo te’m flecto, regina» de Carles Riba. Ara bé, també cal tenir en compte que, a banda que la trobada té lloc en una remota platja del mite, i no pas en un interior aristocràtic o burgès, Ulisses vol ésser capit seriosament, quan es pregunta pel possible estatus diví de la seva interlocutora: no està flirtejant. Recordem aquí, també, que molts lectors apassionats de l’Odissea han considerat Nausica com una de les figures més seductores de tot el poema. Aquests lectors pensen que no està malament que ella sigui la darrera temptació d’un mariner de cabells grisos, probablement de tornada de tot. Altres intèrprets opinen, tanmateix, que aquesta lectura de l’episodi és espúria i anacrònica a la vegada (per excessivament «romàntica»). Hom podria dir que Mira no ha mantingut la imparcialitat: s’ha inclinat massa per la primera interpretació en detriment de l’altra. També és veritat, però, que alguns lectors d’Homer tan conspicus com Johann Wolfgang Goethe o Joan Maragall no n’haurien pas fet un greuge, d’això...