Converses d’ultratomba
 |
| Jan Styka, 1902 |
La serp blanca
Notes d'una lectura de l'Odissea (2)
Vaig intentar-ho tres voltes —el cor m’empenyia a abraçar-la—,
i les tres voltes em va volar de les mans, com una ombra
o com un somni. El dolor del meu cor era intens, i creixia,
fins que m’hi vaig adreçar, amb paraules com fletxes que volen:
«Mare estimada, per què no m’esperes quan vull abraçar-te
i, fins i tot ací dins de l’Hades, llançar-nos els braços
l’un a l’altre i poder saciar-nos de llàgrimes fredes?
És que potser m’ha enviat un fantasma la noble Persèfone
només per fer-me sofrir amb sanglots i sospirs, més encara?».
Vaig dir això, i respongué a l’instant ma mare i senyora:
«Ai fillet meu, molt més dissortat que cap altre dels homes:
no és que Persèfone, filla de Zeus, volguera enganyar-te,
és condició de tots els mortals quan acaben de viure.
Els seus tendons ja no aguanten unida la carn amb els ossos:
els desintegra la força violenta del foc i les flames
sempre que l’ànima deixa els seus ossos blancs sense vida
i l’esperit se’n va, vagarós i volant com un somni.»
(XI, 206-222)
«I tu Aquil·les,
pensa que més feliç del que ets no hi ha hagut mai cap home,
i no n’hi haurà: els argius, quan vivies, ja t’honoràvem
talment un déu, i ací baix ets tu el que ara comanda
sobre els difunts. Per això, en la mort, no et lamentes, Aquil·les.»
(XI, 481-485)
Vaig dir això, i ell a l’instant em va dir en resposta:
«No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
preferiria cavar la terra al servei d’algú altre,
fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna,
més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida.»
(XI, 486-491)
En l’episodi de la baixada al regne dels morts, que influirà profundament en la literatura posterior, Ulisses no baixa literalment a l’Hades, com sí que ho faran Enees en l’Eneida i Dante en l’Infern. Ulisses, seguint les instruccions de Circe, obri un forat en terra i conjura les ànimes dels morts per interrogar-les. Per saber la veritat. Els morts la saben, perquè per a ells tot ha conclòs i la vida ja no és un camí incert i ambigu mentre va fent-se o vivint-se. Només en queda el balanç. Dante, genialment, assenyalarà que la característica fonamental de l’Infern, del món d’ultratomba, no és un esvaïment de les característiques que els morts tenien en vida, com en la concepció pagana, sinó la plena realització d’aquestes. El que es va viure en la vida terrenal era només una prefiguració, que només s’acompleix en el més enllà. Els morts amb qui es troba Dante no han canviat ni han quedat privats d’individualitat després de la mort. Ben altrament, per a Dante sembla que el judici de Déu consisteix en la realització plena de la seua existència terrena, de manera que, després d’aquest judici, han esdevingut plenament ells mateixos. El càstig no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest.
En el cant XI de la baixada a l’Hades el to melancòlic que, per a mi, impregna tota l’Odissea, deixa pas a l’expressió d’una tristesa desolada. Després de la mort, no hi ha ni benaurança eterna ni càstig etern. Els morts de l’Hades són només unes ombres llastimoses. És commovedora l’escena en què Ulisses veu la seua mare i intenta abraçar-la:
Vaig intentar-ho tres voltes —el cor m’empenyia a abraçar-la—,
i les tres voltes em va volar de les mans, com una ombra
o com un somni. El dolor del meu cor era intens, i creixia,
fins que m’hi vaig adreçar, amb paraules com fletxes que volen:
«Mare estimada, per què no m’esperes quan vull abraçar-te
i, fins i tot ací dins de l’Hades, llançar-nos els braços
l’un a l’altre i poder saciar-nos de llàgrimes fredes?
És que potser m’ha enviat un fantasma la noble Persèfone
només per fer-me sofrir amb sanglots i sospirs, més encara?».
Vaig dir això, i respongué a l’instant ma mare i senyora:
«Ai fillet meu, molt més dissortat que cap altre dels homes:
no és que Persèfone, filla de Zeus, volguera enganyar-te,
és condició de tots els mortals quan acaben de viure.
Els seus tendons ja no aguanten unida la carn amb els ossos:
els desintegra la força violenta del foc i les flames
sempre que l’ànima deixa els seus ossos blancs sense vida
i l’esperit se’n va, vagarós i volant com un somni.»
(XI, 206-222)
O les paraules que Aquil·les adreça a Ulisses, quan aquest se li adreça falaguer en reconèixer-lo a l’Hades:
«I tu Aquil·les,
pensa que més feliç del que ets no hi ha hagut mai cap home,
i no n’hi haurà: els argius, quan vivies, ja t’honoràvem
talment un déu, i ací baix ets tu el que ara comanda
sobre els difunts. Per això, en la mort, no et lamentes, Aquil·les.»
(XI, 481-485)
En la resposta d’Aquil·les no hi ha cap referència a l’ideal heroic. Únicament, l’enyor amarg de la dolcesa de viure, del simple fet de respirar i de sentir-se viu:
Vaig dir això, i ell a l’instant em va dir en resposta:
«No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
preferiria cavar la terra al servei d’algú altre,
fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna,
més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida.»
(XI, 486-491)
Si recordem la concepció que es tenia en la cultura grega antiga de la vida després de la mort, la resposta d’Aquil·les a Ulisses no resulta gens sorprenent. La majoria dels grecs antics pensaven que si l’home o la seua ànima sobrevivia d’alguna manera després de la mort, la ultratomba no podia ser res més que un món tenebrós i amb molt poques semblances amb la terra sòlida que havia abandonat. L’ànima podia sobreviure el cos, però en una forma opaca i sense forces, com una ombra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada