Herois al món dels morts

Odisseu demanant consell a Tirèsias. Nicolai Abildgaard, 1809

Carles Miralles. Homer. Empúries, 2005. P. 141.

Que l'heroi d'un poema arribés al món dels morts, no sabem si constituïa del tot una novetat. Potser sí entre els grecs, però no en el món antic: hi havia arribat l'heroi que dóna títol al poema babilònic Gilgamesh i hi havia trobat el seu company Enkidu. Allò que un més ha amat, ara és pols, diu Enkidu. No és gaire diferent la desolació, la tristesa d'allò que els poetes atribueixen als grans herois morts, però és diferent la resposta en si: que no hi ha consolació per als morts, diu Aquil·les, i afegeix: «preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre, / d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure, / que no pas ésser el rei de tots els morts que finaren». El millor dels aqueus preferiria ser, viu, l'últim pobre, abans que tenir aquesta reialesa entre els morts que Ulisses li ha atribuït.

Però el que és més diferent és la raó del viatge. Gilgamesh hi va perquè la fi d'Enkidu li ha fet venir «por de la mort» i voldria salvar-se'n, ser déu. Ulisses, en canvi, ha refusat la immortalitat; o, més exactament, ha acceptat la mort i estima sobretot la vida, el retorn que n'és condició. I ha anat a l'Hades a trobar-hi Tirèsias perquè li doni certesa d'aquest retorn que és, entre tantes adversitats i entrebancs, la raó de la seva vida.

[...] Ulisses, de tota manera, no és l'únic, entre els grecs de les contalles mítiques, que hagi arribat a l'Hades. Hi van arribar alguns herois civilitzadors, com Teseu o Hèracles —quan era un heroi, Hèracles, abans d'haver guanyat un lloc entre els déus—, i fins un aede, un poeta anomenat Orfeu, hi havia anat —per amor, aquest darrer. La baixada d'Hèracles tenia per a alguns iniciats d'època clàssica un sentit religiós, mistèric, i els que conservaven la memòria d'Orfeu atribuïen al cantor enamorat descripcions de l'altre món i creien en la vida més enllà de la mort...