La mort —no me’n parlis gens a la lleugera

Ulysses conversing with the shades of Agamemnon and Achilles, Tako Hajo Jelgersma, 1795.

JAUME PÒRTULAS
Homer. Odissea. Versió de Joan F. Mira.
Anuari Trilcat, 3, 2013

M’imagino que la decidida opció de Joan F. Mira a favor de les virtualitats «noveŀlesques» de l’Odissea té quelcom a veure amb una sensació que m’ha atrapat de tant en tant, al llarg de la meva lectura: la traducció d’alguns cants i episodis resulta sensiblement més reeixida que no pas la d’altres. Sóc ben conscient del caràcter subjectiu i arbitrari d’aquesta mena de valoracions; però m’arriscaria a afirmar, per exemple, que en el cant 6 (el cant de Nausica), la traducció llisca amb una gràcia i una eficàcia molt superiors a la d’alguns moments de la baixada d’Ulisses a l’Hades, posem per cas, amb la seva atmosfera morne i, alhora, intensament dramàtica.

[...] A les antípodes —ja ho he insinuat— caldria situar-hi alguns moments del Descens a l’Hades. No pas tots, certament: la conversa amb la mare, per exemple, funciona prou bé.

Però Mira no sembla saber gaire què fer amb passatges com el «Catàleg de les heroïnes» —tan incòmode i complicat de girar per al traductor com difícil d’apreciar per a un públic actual, per bé que devia fer les delícies d’un auditori antic (la reacció d’Arete, la reina dels feacis, sembla deixar-ne constància). En la versió de Mira és un passatge que costa de seguir; potser li hauria calgut una anotació més copiosa.

Mira té bon ull per al patetisme, per als matisos psicològics dels personatges i per a les relacions que es nuen entre ells. El dramatisme de les situacions li interessa (hom diria) més que no pas l’alè de pura tragicitat que, per bé que amb menys constància que a la Ilíada, respira també en moments clau de l’Odissea. En posaré un sol exemple, manllevat igualment del Descens a l’Hades. El vers 10.488 (un enèrgic rebuig de qualsevol consol banalitzador, davant la mort inexorable) és traduït per Mira amb un «No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne», prou correcte. (La versió de Riba no és pas gaire distinta: «No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid»). Ara bé, el verb grec paraudô pot voler dir «consolar» i «encoratjar», certament; però també «parlar amb lleugeresa» o «minimitzar». Trobo interessant de constatar que, mentre els nostres traductors opten per la canònica noció del «consol», en altres tradicions lingüístiques hom escull d’emfasitzar que la mort, es miri com es miri, no hi ha manera de minimitzar-la. Així, Victor Bérard, hereu d’una llengua que una dilatada tradició ha fet tan dúctil, girava: «Ne me farde pas la mort». Thomas Edward Lawrence, per la seva banda, resulta més greu i solemne: «do not make light of Death before me». Personalment, trobo molt atractiva l’audaç amplificació del vell Chapman: «Urge not my death to me, nor rub that wound». És veritat que aquesta versió prescindeix del tot de la seca concisió de l’original (mê de moi thanaton ge parauda; literalment: «la mort —no me’n parlis gens a la lleugera»); però el sentit de l’exclamació d’Aquiŀles hi és prou ben recollit.