La Nekyia

Marc Chagall

ROGER ALUJA

«L'estudi de la Nekyia». A: Comentari referencial al cant XI de l'Odissea: Un estudi de l'estètica de la poesia oral a partir de la teoria de la referencialitat tradicional. Tesi doctoral defensada a la Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega, Filologia Llatina, Filologia Romànica i Filologia Semítica, el 8|1|2018.

Amb el nom de Nekyia es coneix des de l'Antiguitat l'onzè cant de la Odissea, que explica el descens d'Odisseu a l'Hades, el qual, seguint les indicacions de la fetillera Circe, hi va a cercar l'ànima de Tirèsias, perquè li profetitzi com serà el camí que seguirà per tornar a Ítaca. L'episodi, però, que s'estén per més de sis-cents versos, no recull només la trobada de l'heroi amb l'endeví tebà, sinó que descriu l'expedició des de la partida de l'illa d'Ea, on Circe dóna les darreres instruccions a Odisseu, fins que hi retorna rabent després d'haver parlat amb algunes de les ànimes i d'haver explorat parcialment els paratges infernals. A més, també inclou l'intermezzo, l'única interrupció de tota la narració dels Apòlegs —que és el nom amb què es coneix ja des de l'Antiguitat el relat que Odisseu fa als feacis dels seus viatges erràtics des de la partida de Troia fins a l'arribada a Feàcia—, interrupció que el fill de Laertes aprofita per demanar als sobrirans feacis, Alcínous i Arete, de poder descansar, i per assegurar-se que li proveiran d'escorta fins a Ítaca.

[...] Encara que s'han proposat diferents estructuracions de l'episodi de la Nekyia —segons si es fan més o menys subdivisions de les parts que el constitueixen—, és incontrovertible que l'episodi s'estructura al voltant de l'intermezzo, que és l'única interrupció que fa Odisseu en el relat de les seves aventures i viatges erràtics davant l'audiència feàcia. Aquesta interrupció, que trenca l'encanteri poètic en què l'audiència feàcia es troba immersa, li permet de fer retornar la narració al moment present i d'assenyalar, d'una banda, la seva situació de debilitat i cansament, i, de l'altra, la necessitat de l'escorta que li han promès els feacis per poder retornar a la seva terra paterna. Si la Nekyia pivota al voltant d'aquesta interrupció, i els Apòlegs —com veurem— ho fan al voltant de l'episodi de la Nekyia, no és difícil imaginar-se la importància que la Nekyia, i encara més l'intermezzo, tenen en la narració de les aventures i els viatges erràtics que Odisseu fa als feacis, la qual s'estén ben bé quatre cants.

D'entre totes les estructuracions proposades, les més convincents són les que destaquen els evidents paral·lelismes estructurals de l'episodi: així, d'acord amb la proposta d'I. J. F. de Jong, l'episodi començaria i acabaria amb la descripció dels viatges a l'Hades, d'anada i de tornada; giraria al voltant de l'intermezzo, que en seria la part central; i presentaria, davant i darrera de la interrupció, una estructura paral·lela: primer, les trobades d'Odisseu amb ànimes de l'Hades, i, tot seguit, passatges catalògics amb personatges del passat remot.

A Viatge d'anada a l'entrada de l'Hades i sacrifici
B Trobades amb Elpènor, Tirèsias i Anticlea
C Catàleg de les (catorze) heroïnes del passat remot

D Intermezzo

B' Trobades amb Agamèmnon, Aquil·les i Aiant
C' Catàleg dels (sis) herois del passat remot
A Viatge de tornada a l'illa de Circe

[...] Pel que fa al contingut, l'expedició a l'Hades que narra la Nekyia presenta episodis molt diversos, des de passatges carregats d'emotivitat —com les converses amb Anticlea o amb el sobirà Agamèmnon— fins a les descripcions més crues —els càstigs de Tici, Tàntal i Sísif—, passant per les reflexions sobre la vida heroica d'Aquil·les, la profecia de Tirèsias anticipant les aventures i els perills que Odisseu ha de fer front, o les històries mítiques vinculades a les heroïnes del catàleg, moltes de les quals es perden en l'oblit del temps. Ara bé, si l'episodi és especialment significatiu no és per la diversitat d'episodis que conté, sinó perquè el descens als estatges infernals és, sens dubte, l'empresa més difícil i perillosa que Odisseu ha de dur a terme abans de retornar a Ítaca, una empresa a l'abast de ben pocs que situa el nostre heroi al mateix nivell que d'altres que ja l'havien dut a terme anteriorment, com Heracles; és, doncs, la constatació de la vàlua heroica del fill de Laertes, un episodi molt significatiu a qui l'heroi-aede dedica la totalitat d'un cant —una extensió de llarg molt superior a la resta d'aventures que Odisseu explica, un argument més que prova la importància i centralitat de l'expedició catabàtica respecte de les aventures que es recullen en els Apòlegs.

Tanmateix, la importància i centralitat de l'episodi de la Nekyia no ve només donada pel fet que presenta una major extensió, sinó també per la posició de centralitat que ocupa entre les aventures que explica Odisseu, les quals —tal com han apuntat diversos estudiosos— presenten una estructura simètrica que pivota al voltant d'aquest episodi i s'organitzen de manera temàtica. Així, com va defensar J. Niles, les aventures es poden classificar en tres tipus (temptació, amenaça física i tabú) que estarien disposades simètricament: els lotòfags es correspondrien amb les sirenes, i Circe amb Calipso, representant la temptació; els ciclops amb els lestrígons, i Escil·la amb Caribdis, com a episodis d'amenaça física; finalment, la bossa dels vents d'Èol i les vaques del Sol representant el tabú, allò que no es pot tocar —però es toca, per perdició dels companys que ho fan—. Al seu torn, G. Most es va fixar que la composició anular emfasitzava dos extrems paradigmàtics de mala hospitalitat: menjar-se viu el convidat (ciclops, lestrígons, Escil·la i Caribdis) o bé retenir-lo més temps del que desitja (lotòfags, Circe, sirenes i Calipso); a més, Most assenyala que les aventures estan separades de la resta de la narrativa per una mena de «cordó sanitari» de dos dies de tempesta, abans i després, i que l'episodi de la campanya contra els cícons fa de transició amb el món militar de Troia, mentre que el de Feàcia ho fa respecte de la realitat més domèstica d'Ítaca. En tot cas, el que és significatiu és que l'episodi de la Nekya no s'emmiralla en cap altre episodi, sinó que actua com a eix sobre el qual pivoten les aventures dels Apòlegs que Odisseu explica als feacis.

[...] La finalitat interna de la Nekyia es troba emmarcada per la finalitat general de la narració dels Apòlegs, que és aconseguir l'escorta a Ítaca per mitjà de la insistència, dels exemples de mala hospitalitat i de complaure l'audiència: és així com s'han d'entendre alguns dels episodis de la Nekyia, com el Catàleg de les heroïnes —que vol complaure Arete, sobirana feàcia—, la narració de les trobades amb els herois de Troia —que vol complaure Alcínous, el sobirà feaci—, o el fet que Odisseu cedeixi a les pressions de l'audiència feàcia i prossegueixi la narració de les seves aventures malgrat el cansament i les ganes d'anar a dormir. En aquest sentit, un dels mecanismes a què recorre Odisseu és la projecció d'una imatge positiva seva no només com a heroi, sinó també com a poeta, capaç d'enfetillar l'audiència amb la seva poesia.

[...] Tanmateix, la narració dels Apòlegs —i la de la Nekyia, al seu torn— compleixen una altra finalitat externa dins de la narració de l'Odissea: mantenir el suspens i la incertesa respecte del desenvolupament de l'acció narrativa, no només si es produirà el retorn d'Odisseu a Ítaca, sinó també en quins termes es produirà aquest retorn, en quin estat l'heroi itaquès es trobarà el seu casal després d'una tan llarga absència, quin comportament haurà tingut Penèlope durant tot aquest temps, i si Odisseu aconseguirà prendre venjança dels que li han devastat el casal i la hisenda...