Les grans obres de literatura escrites pels homes

Atena segons William Russell Flint

MONTSERRAT ROIG
Del «ja no» a «l'encara no». Digues que m’estimes encara que sigui mentida.

[…]

Rosa Chacel va declarar en un diari que si les dones volien incorporar-se a la cultura, havien de començar per l’Odissea o l’Antic Testament, que és el més antic que tenim. Segons l’escriptora, allí hi són totes les dones, la seva vida espiritual, els seus pecats i les seves virtuts. És una imbecil·litat, afirmava Rosa Chacel, això de sentir-se marginada de la cultura. I acabava: «Si no són capaces de seguir aquesta línia, que callin.» Aleshores, llegiu l’Odissea, i busqueu si sou Helena, la castradora, si us assembleu a la bleda de la Nausica, si us reconeixeu en la gata maula de la Penèlope o bé si heu hagut de disfressar-vos d’home, com Atenea, perquè Telèmac us faci cas. Ara bé, jo no hi era, a l’Odissea, però també hi era perquè hi ha poques obres literàries que siguin el món, tot el món vist poèticament, com l’és l’obra d’Homer. Perquè jo també era Ulisses i Aquil·les, els dels peus lleugers, i Telèmac, el fill d’Ulisses que s’escoltava Atenea, no nascuda de mare sinó del cervell del pare dels déus, la deessa vestida de guerrer que posseïa «pudor femení». Les grans obres de literatura escrites pels homes ja no ens poden persuadir en la realitat, bé que ens commouen. Aquest és el seu misteri.

Però calculem la jugada: si els homes han confós les figures mítiques femenines de la literatura i de la història amb biografies de dones reals, nosaltres no podem fer el mateix. Aleshores, llegiríem la literatura amb la mirada masculina. La identificació ha de ser poètica, allò que no trobem aquí, però que és possible, a través de la paraula, dins l’univers imaginari. […] Així, jo llegeixo l’Odissea com em dóna la gana. Veig les tragèdies gregues amb els meus ulls, ara ja no és l’època en què Electra, Medea, Ifigènia, Clitemnestra o Antígona eren representades per homes que calçaven coturns. La meva Clitemnestra és una dona que té un marit que se’n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la batalla amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX.