Telèmac torna a casa
Resum Cant XV
Amb una estratègia narrativa que sembla perfectament ordida i calculada, Homer fa coincidir en el temps l’arribada d’Ulisses a Ítaca amb la tornada del fill, que viatjava per saber on era el seu pare. Havíem deixat Telèmac a Esparta en el cant IV, a la cort de Menelau, i els pretendents a Ítaca, tramant la mort del jove. Ara, mentre Ulisses sopa i conversa amb el porquer Eumeu, tornarem a trobar el seu fill allà on l’havíem deixat. En la primera escena, la deessa que ho organitza i ho combina tot es presenta en somnis a Telèmac i l’urgeix a tornar a casa, amb frases que insinuen una possible feblesa de Penèlope (i si trontolla la seua fidelitat?), i per tant un risc per a Telèmac, que haurà d’anar més alerta. L’autor, per boca d’Atena, introdueix l’ombra d’una sospita en l’ànim de l’oient o lector: potser Penèlope no és tan transparent com semblava. Telèmac, doncs, s’alça disposat a acomiadar-se de Menelau i a tornar ràpidament a casa. Però abans s’haurà de repetir el ritual dels regals de l’hospitalitat aristocràtica, i Telèmac serà tractat gairebé com un home fet i dret, ocupant ja el lloc social que correspon a son pare absent o mort. Menelau li proposa, fins i tot, allargar el viatge per altres regions gregues i introduir-lo en el cercle d’intercanvi de regals entre senyors. Telèmac, però, té un altre afer més urgent: assegurar el seu propi patrimoni, i el seu lloc a Ítaca com a hereu d’Ulisses. Després la narració torna a Ulisses i a la cabana del porquer, i Eumeu explicarà la seua pròpia història de fill de rei raptat quan era un infant i venut com a esclau a Laertes. I finalment tornem de nou a Telèmac i al final del seu viatge, que el deixarà a les platges d’Ítaca i caminant, sense saber-ho, a l’encontre amb el pare. Mentrestant dos presagis, el vol d’una àguila i el vol d’un falcó, han anunciat com pot acabar tot.
___________________
P.S.: La imatge d'avui: Fortún, 1962. A: La Odisea. Homero. Versión de Joaquin Aguirre Bellver. Ilustraciones de Balbuena, Fortún y Masberger. Edaf, 1962.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada