Un son profund

ENRIC IBORRA
Notes d’una lectura de l’Odissea (i 3)
Al blog: La serp blanca

De la mateixa manera que Ulisses no accepta la immortalitat que li ofereix la nimfa Calipso, a canvi de restar amb ella per sempre, tampoc no accepta de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei del país feliç i perfecte dels feacis. Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell:

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada

cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira

tranquil·lament. Ell llavors també va pujar, i es va ajaure

silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems

i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.

Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,

un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,

un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

(XIII, 73-80)

Ulisses arriba a Ítaca adormit. Els mariners feacis el deixen a la platja, juntament amb els regals, i se’n tornen. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: Ulisses, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus...