Una poètica del retorn

Calpurnio, 2020

JAUME PÒRTULAS
Una poètica del retorn

D’allò que Ulisses pogué preservar, però que els seus companys varen perdre, en grec se’n diu nostos. Aquest terme se sol traduir per ‘retorn’, o alguna paraula equivalent, com ‘tornada’; i resulta clau per entendre el proemi de l’Odissea. Nostos i els altres mots de la seva família (per exemple neomai ≈ ‘tornar’; noos, que es tradueix sovint per “consciència [d’un mateix]”, o bé ‘seny’; Nès-tor, el nom del vell rei de Pilos…) provenen tots d’una arrel indoeuropea *nes- , que, segons els lingüistes, significaria “retornar [a la llum]”: una noció relacionable amb la cursa del sol, que mor i reneix cada dia. En el vocabulari de les funcions psicològiques, els mots d’aquesta família vehiculen la noció de “perdre la consciència i recuperar-la” —com passa en el somni, posem per cas, o en un desmai. (Aquesta noció s’entén més bé si recordem que també nosaltres, encara avui dia, fem servir el verb ‘retornar’ en el sentit de “fer recobrar els sentits a algú”).

El tema de l’Odissea és un home i el seu retorn; però seria empobridor (sobretot tenint en compte el sentit etimològic del terme grec nostos) de reduir aquest retorn al simple fet de tornar a casa, després de recórrer terres misterioses i mars llunyans, poblats per monstres. El nostos d’Ulisses té múltiples nivells; la tornada de Troia és la seva dimensió externa, només. A un nivell profund, en el rerefons de moltes peripècies de l’heroi s’hi pot rastrejar un ritme binari d’oblit i reconquesta del seu propi jo. Ulisses perd, temporalment, el noos (≈ el seny, l’auto-consciència), i, en un segon moment, el recupera. La mateixa Nekuia del cant xi (la baixada a l’Hades per consultar els morts, seguida d’un retorn a la llum i a la vida) es pot interpretar com una síntesi d’aquestes alternances de pèrdua i recuperació del noos que estem rastrejant. L’autoconsciència i el seny d’Ulisses són la clau del seu nostos, que resta compromès cada cop que l’heroi comet un error, és a dir, que s’oblida d’ell mateix i del seu objectiu de tornar a Ítaca.

Aquests ‘oblits’ tendeixen a expressar-se mitjançant el símbol natural de la son i el dormir.

Passa així, per exemple, a l’episodi d’Èol. Rendit per un excés d’hores de portar el timó, Ulisses s’adorm; els seus companys deslliguen l’odre dels vents i arruïnen el nostos imminent (Od. x 31-49). O a l’illa del Sol, on un altre abaltiment inoportú (explícitament provocat pels déus, aquesta vegada) forneix als desastrosos companys l’ocasió de sacrificar les vaques del déu (Od. xii 337-364). I no cal insistir sobre com Ulisses oblida llargament el seu retorn en els llits de Circe i Calipso. Són contalles que ens recorden altre cop l’antic Gilgamesh i la seva incapacitat per a mantenir-se despert, en l’episodi d’Utanapishti (xi 209-xi 241): una incapacitat que llança cruament a la cara de l’heroi fins a quin punt és poc idoni per a la immortalitat que deleja.

Una vegada, només una, la son i el dormir pregon van resultar benèfics a Ulisses. Adormit i sense saber com, va recórrer el darrer pas de mar en el vaixell dels feacis, entre la terra fabulosa d’aquests i la seva anhelada Ítaca (Od. xiii 79-92). Aquest episodi, admirable entre els més admirables de l’Odissea, va fascinar durant molts anys Carles Riba, el gran poeta traductor, que el glossà en aquests termes (“‘Notes’ a les Elegies de Bierville”): “Son torbador, ple de misterioses significacions, que «en fer crisi el destí de l’heroi, lliga simbòlicament a favor seu els dos mons de cada costat de l’ombra»”. Riba no només el glossà, sinó que l’incorporà a la seva poesia, de primer a les Estances (i 37, ‘El darrer freu’), i posteriorment en un passatge gloriós de la setena Elegia:

Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
l’interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi…

C. Riba, Elegies de Bierville vii 7-11

Però el dormir d’Ulisses no contradiu pas la coherència del sistema de pèrdues i retrobaments d’un mateix que escandeixen el seu nostos. Al contrari de Gilgamesh, que quan malda per no adormir-se està pugnant per fer-se immortal, Ulisses no busca en Ítaca altra cosa que la seva condició humana, que implica la mortalitat.