Cap a palau hi falta gent

Eberhard von Wächter, 1804.

JOAN F. MIRA
Odissea, Homer. Proa, 2012.
Resum Cant XVII

Aquest cant o capítol és narració pura i directa del present, en el dia crucial de l’entrada d’Ulisses al seu propi palau, després dels vint anys d’absència. Successivament, hi van arribant, o van fent acte de presència en la gran sala, gairebé tots els personatges que prendran part en el drama: Telèmac i Ulisses, els pretendents, Penèlope, el porquer, i un cabrer traïdor. El dia serà llarg, i comença amb l’arribada de Telèmac al palau, on sa mare l’abraça entre llàgrimes i li demana notícies del viatge, i si ha sabut res del pare. Res de cert, diu el fill, que oculta allò que ja sap. Teoclimen, l’endeví, assegura aleshores que Ulisses ja és a Ítaca, i molt a prop, però la dona no n’està gens convençuda, i sembla que necessitarà moltes més proves per a estar-ne. Mentrestant el vell visitant, Ulisses, demana d’anar a la ciutat, a fer de captaire pels carrers o al seu palau mateix, i Eumeu l’acompanya pel camí escarpat i pedregós. A la vora d’una font dedicada a les nimfes (divinitats tan invocades per Ulisses), troben el pastor de les cabres, Melanti, que ofendrà els dos homes amb paraules injurioses i donarà un cop de peu a Ulisses, que dubta un instant si matar-lo allí mateix o esperar amb paciència. Amb la mateixa paciència que després, a la gran sala del casal familiar, haurà de suportar les paraules immoderades dels joves festejadors, el seu menyspreu, i fins i tot una primera violència física, per part del més agressiu dels pretendents de Penèlope. Abans d’entrar a casa seva, Ulisses ha trobat a la porta el gos Argos, vell i decrèpit, que reconeix l’amo, després de tants anys, un instant abans de morir-se: l’escena és absolutament memorable. Ulisses, que ha de tornar a contar una història falsa per amagar la seva identitat, desperta l’interès de Penèlope, que demana una conversa privada. Ell, però, prefereix esperar que s’acabi el sopar i se’n vagin els pretendents, per tal de poder parlar a soles amb la dona: tot ha d’anar a poc a poc, mantenint la tensió, esperant el moment adequat per a cada pas.