El cantor de l'amor entre el gos i l'home

 

Nuccio Ordine. Clàssics per a la vida: una petita biblioteca ideal. Traducció de Jordi Bayod. Quaderns Crema, 2018.

Entre els molts episodis cèlebres de l'Odissea —aquells que es coneixen d'oïda fins i tot sense haver-los llegit— la trobada d'Ulisses amb el seu fidel gos, Argos, ocupa certament un lloc de primer pla. El rei d'Ítaca, retornat a la seva illa, arriba al palau reial, disfressat de captaire, acompanyat del seu devot servidor Eumeu. Aquí, Argos, abandonat en un jaç de «fems de mules i de bous», és el primer ésser viu que reconeix l'heroi, encara que hagin passat vint anys: en efecte, tot just veu el seu amo, immòbil, li fa festes movent la cua i deixant caure les orelles. Ulisses s'emociona i mira d'amagar la llàgrima que li regalima per la cara per no despertar les sospites d'Eumeu. Poques vegades l'heroi grec plora a l'Odissea: s'havia commogut, entre els feacis, en escoltar el relat de la gesta dels aqueus a Troia (VIII) i es commourà en el cant XIX quan dialogui amb Penèlope. N'hi ha prou amb una mirada perquè el gos reconegui el seu amo i l'amo reconegui el seu gos: una relació antiga i forta que el temps no havia aconseguit destruir, però que ara l'alegria de la trobada trunca fatalment. El pobre Argos —atacat per les paparres i testimoni viu de com les coses més estimades del rei han estat abandonades durant la seva llarga absència— no suporta la visió del seu Ulisses: «La parca de la mort tenebrosa va prendre Argos, així que va veure novament Odisseu al cap de vint anys». Precisament ell —per un temps exemple de força i coratge: «No se li escapava cap animal feréstec que hagués perseguit ni en les fondalades del bosc profund, perquè ell li seguia el rastre» — cau abatut per un excés de felicitat. En pocs versos, el poeta és capaç de descriure amb profunda introspecció psicològica la mútua fidelitat que lliga el gos i l'amo, la devoció desinteressada que pot unir un home i un animal.

15 de maig de 2015