En Carles Riba va a Ítaca

 

A Josep Obiols

Patras, 19 de setembre de 1927

Això ja està llest. Dintre de poques hores ens embarquem cap a Brindisi; fa poques hores que hem desembarcat tornant d’Ítaca. Sí senyor, d’Ítaca. Deixeu-me passejar encara el nom per la boca: d’Ítaca. Una vegada més he comprovat que davant les coses i els llocs que un havia voltat d’il·lusió durant anys i anys, s’és idiota i fred. Quan estic d’aquest humor, creuria, amb en L[ópez] P[icó], que decididament els noms valen més que les coses. M’horroritza, voldria esbrinar si és l’humor o la vocació literària que m’ho fan creure així; però, sigui com sigui, torno a dir Ítaca i gairebé em sembla que és nou i que no hi he estat i que qui sap quan hi podré anar. Veurem què hi farà el record. Ítaca és realment una bella i deliciosa cosa: aspra per fora, altiva amb recons dolcíssims per dins; penseu, sense voler, que potser el millor d’allò que en diem clàssic és així. Sense anar més lluny, el mateix Ulisses: aquest home estimava el seu paisatge fins al punt precís en què encara no havia de ser sentimental; no recordo que mai parli dels oliverars i dels vinyets i dels xiprers, o de les roques familiars de la seva illa: enyora el fumerol de casa seva. Això és extraordinari. […] M’ha plagut, doncs, també d’Ítaca la gent: és alegre com enlloc; tothom parla anglès o italià, tothom ha corregut més que Ulisses i té aquell despreniment del que està sempre amb un peu en l’aire. El mar es fica dins un golf de reconades profundes i escanya l’illa pel mig: sembla us hi vingui a cercar, blau i suau; tombeu l’entrada del golf, i el corrent que ve del canal entre Zante i el Peloponès ja us fa tanyar amb una alegria magnífica, ja us dóna la il·lusió d’un gran mar. Qui resta, doncs, a Ítaca, que hi hagi nascut! Però qui no torna, també, a la seva illa! […]

Tornem a Ítaca. No m’hi he passejat pas massa. Una de les excursions obligades, al lloc de la pleta d’Eumeu, va fallar a mig camí d’una manera no gaire elegant: era el pic del migdia, feia una calor horrible (28º dins les cases) i calia pujar una hora a peu, a ple sol. Vam renunciar-hi: i avui hem saludat des del mar el replanell on el diví porquerol rumiava la seva fidelitat. L’altra excursió, al lloc on potser era la capital d’Ulisses, no ha estat empresa per manca de temps. Hem fet la més deliciosa, la de la terra on Ulisses desà els presents dels feacis, quan fou deixat, adormit, a la platja del port de Forcis, on ara hi ha Vathy, la capital de l’illa. El poema diu que Atena l’ajudà; si no, us asseguro que ell sol no hi hauria pas pujat, amb la càrrega a l’esquena. És una cova d’entrada estretíssima, com arrupida en el pendís d’un turó on entre el pedregam creixen oliveres i xiprerets. Dins, hi ha els seients i els telers de les nimfes, és a dir, els dibuixos de roca que l’aigua ha anat fent; uns anglesos van serrar les més belles d’aquestes columnes sagrades, i se les van emportar; és més delicat, realment, el gest d’uns col·legialets grecs, que sobre la roca han traçat, amb mangra, el perfil de la nau d’Ulisses . Tot plegat, no és res de l’altre món, comparat, jo penso, amb les nostres coves d’Artà; però tornem-hi, és allò dels noms, el nom d’Ulisses que hi flota; i també dos trossos d’ara trencada que evoquen uns quants milenars de religió directa i senzilla. No és que ara jo vagi per aquest camí, estimat Obiols, no em malentengueu: em sento més d’avui que mai...

Font: Carles Riba escriu als seus amics des d’Ítaca (i ens parla també del ‘charleston’ i de l’embruix de la música). De Troia a Ítaca.