L'eixavuiro de Telèmac

 

CARLES MIRALLES
L'esternut de Telèmac

Disset anys tenia Leopardi quan compongué una curiosa obra del seu període «erudit», el Saggio sugli errori popolari degli antichi (1815), el capítol VI de la qual tracta «Dello sternuto». El jove Leopardi hi esbossa els diferents aspectes de l'esternut entre grecs i romans. Comença il·lustrant com era generalment considerat diví i assenyala el costum, l'origen del qual explana, de saludar els esternuts: «Più antica forse del costume di salutar chi sternuda, fu la consuetudine di riguardar lo sternuto come un augurio», afegeix, i llavors cita l’opinió de Penèlope sobre l’esternut de Telèmac: «Di questa si trova chiaro indizio presso Omero. Penelope nell’Odissea dice ad Ulisse: ‘Vedi che il fi gliuol mio, mentr’io diceva, / ad ogni tratto sternutò; dei Proci / presso è la morte ormai, né d’essi un solo / vivo alla possa scamperà del Fato’».

Els quatre decasíl·labs de Leopardi són la seva traducció dels tres hexàmetres Odissea XVII 545-547. En el poema homèric l'esternut té lloc en el vers 541: Telèmac hi esternuda en resposta —ella entén que com a auguri de confirmació— a les paraules que acaba de dir la seva mare, que ha manat a Eumeu que porti el captaire —el seu marit, de fet, però ella encara no ho sap— a la seva presència i, a continuació, ha desitjat el retorn d'Ulisses i ha imprecat la mort dels pretendents. L'esternut ressona per tota la casa i Penèlope riu i torna manar a Eumeu que faci venir l'hoste mendicaire.  I aleshores vénen els tres hexà-metres traduïts per Leopardi, que Penèlope diu a Eumeu, no a Ulisses. Tot plegat, els versos 541-547, que, en la traducció de Carles Riba, fan així: «Deia; i Telèmac va fe’ un esternut tan fort, que la casa / ferament retrunyí; i esclafí la rialla Penèlope / i tot d’una digué a Eumeos paraules alades: / Vés i crida el teu hoste que vingui a la meva presència. / Que no veus el meu fill com ha esternudat al que deia? / I si era la mort pels pretendents, que es complia, / per tots, que ni un esquivés la mort i les parques?»

[...] El verb català eixavuirar, propi del parlar balear per esternudar, curiosament presenta en ell mateix, car prové del llatí exaugurare –uriare, aquest caràcter d’auguri, de presagi, que Penèlope trobava en l’esternut del seu fill. També semblen il·lustrar la relació, en espanyol, entre agüero i estornudo les estrofes 767 i 768 del Libro de buen amor...

MARINA BORRÀS

«Els esternuts a l'antiga Grècia: tot un auguri»

A: L'ombra d'un somni. Blog de clàssiques dels alumnes de l'Institut Gallecs.

http://lombradunsomni.blogspot.com/2012/11/els-esternuts-lantiga-grecia-tot-un.html

Avete!

Fa poc va ser dimarts 13, i això em va inspirar perquè la meva primera entrada en aquest bloc tractés sobre algun tema relacionat amb les supersticions i els seus orígens provinents del món grecoromà. De totes les que hi ha, la que més m'ha cridat l'atenció ha estat quin és l'origen del fet de d'exclamar “salut!” quan algú esternuda.

I és que per als grecs l'esternut era tot un auguri i, depenent de quin moment del dia o en quina direcció es fes, podia comportar bona sort o tot el contrari. Per a ells esternudar per la tarda era bo, mentre que fer-ho quan t'aixecaves del llit o estaves a la taula podia ser dolent i comportar mala sort. També creien que el fet que un nounat esternudés en acabar de néixer comportava que aquest tindria bona sort en tot el que fes durant la seva vida.

El sentit en el qual s'esternudés també influïa, ja que si l'esternut era cap a l'esquerra era un signe de mal auguri i en canvi era bo si es feia cap a la dreta.

Actualment, i com he mencionat al principi de l'entrada, quan algú esternuda el costum és exclamar “Salut!”. Els grecs, en canvi, exclamaven “Viviu!” (ζωήτε) o “Que Zeus et conservi!”. Per la seva part, els romans utilitzaven l'expressió “Salve!”.

Com a dada curiosa, es diu que durant l'epidèmia de pesta que va afectar Roma l'any 591 la majoria dels afectats morien esternudant. Per això ve d'aquí dir també “Que Déu et beneeixi”, que en anglès és el “Bless you” i en català la manera simplificada “Jesús!”.