L’Odissea, l’epopeia fundadora de l’enyorança

 

Milan Kundera. La ignorància. Traducció d’Imma Monsó, Tusquets, 2000. P. 11-16.

El «retorn», en grec, es diu 'nostos'. 'Algos' vol dir «patiment». La nostàlgia és, doncs, el pati­ment causat pel desig insatisfet de tornar. Per a aquesta noció fonamental, la majoria dels euro­peus poden utilitzar una paraula d’origen grec (nostàlgia), a banda d’altres paraules l’etimologia de les quals pertany a la llengua nacional: els espanyols diuen 'añoranza'; els portuguesos, 'saudade'. En cada llengua, aquestes paraules in­clouen un matís semàntic diferent. Sovint, signifiquen tan sols la tristor provocada per la im­possibilitat del retorn al país. Enyorança de la terra. Enyorança de casa. Allò que, en anglès, es diu 'homesickness'. O en alemany 'Heimweh'. En ho­landès 'heimwee'. Però és una reducció espacial d’aquesta gran noció. Una de les llengües euro­pees més antigues, l’islandès, distingeix entre dos termes: 'söknudur': nostàlgia en sentit gene­ral; i 'heimfra': enyorança de la terra. Els txecs, a més del mot nostàlgia manllevat del grec, tenen per designar aquesta noció el seu propi subs­tantiu: 'stesk', i el seu propi verb; una de les fra­ses d’amor més commovedores que pot dir un txec és 'styska se mipo tobe', «t’enyoro; ja no puc suportar més el dolor de la teva absència». En català, 'enyorar' es deriva del verb llatí 'ignorare' (ig­norar). A la llum d’aquesta etimologia, la nostàl­gia se’ns revela com el dolor de la ignorància. Ets lluny i no sé què estàs fent. El meu país és lluny i no sé què hi passa. Algunes llengües te­nen certes dificultats amb l’enyorança: els fran­cesos no poden expressar-la més que amb la pa­raula d’origen grec ('la nostalgie') i no tenen cap verb; poden dir: 'je m’ennuie de toi' (que és equi­valent a «et trobo a faltar»), però aquesta ex­pressió és dèbil, freda, massa lleu per a un sen­timent tan greu. Els alemanys rarament utilitzen el mot nostàlgia en la seva forma grega i s’esti­men més dir 'Sehnsucht': desig d’allò que és ab­sent. Però la 'Sehnsucht' pot referir-se a una cosa que ha existit o bé a una cosa que no ha exis­tit (una nova aventura) i per tant no implica ne­cessàriament la idea d’un 'nostos'; per incloure en la 'Sehnsucht' l’obsessió del retorn, caldria afegir-hi un complement: 'Sehnsucht nach der Vergangenheit, nach der verlorenen Kindheit', o 'nach der ersten Liebe' (desig del passat, de la infància, o del primer amor).

L’Odissea, l’epopeia fundadora de l’enyorança, va néixer a l’inici de l’antiga cultura grega. Cal recalcar-ho: Ulisses, el més gran aventurer de tots els temps, va ser també el nostàlgic més gran. Va anar (sense gaire il·lusió) a la guerra de Troia i s’hi va quedar deu anys. Després, va afanyar-se a tornar a la seva Ítaca natal però les intrigues dels Déus van allargar tres anys, en principi, el seu periple, tres anys farcits dels es­deveniments més estrafolaris, i posteriorment set anys més que va passar, com a ostatge i com a amant, a l’illa de la nimfa Calipso que, ena­morada, no el deixava marxar.

Al final del cinquè cant de L’Odissea, Ulisses li diu: «Jo no deixo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri…Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni». I Homer continua: «Tal deia ell; i el sol es va pondre, i venia la fosca; i retirant-se, els dos, al fons de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de l’altre».

[...] Ulisses va viure al costat de Calipso una veritable dolce vita, una vida acomo­dada, una vida joiosa. Tanmateix, entre la dolce vita a l’estranger i el retorn arriscat a casa, va es­collir el retorn. En comptes de l’exploració apassionada del que era desconegut (l’aventura), va preferir l’apoteosi d’allò que ja coneixia (el retorn). En comptes de l’infinit (ja que l’aven­tura no pretén acabar mai), va preferir el final (ja que el retorn és la reconciliació amb la finitud de la vida).

Sense despertar-lo, els mariners de Feàcia van dipositar Ulisses embolicat en llençols a la ri­bera d’Ítaca, al peu d’una olivera, i van marxar. Aquest va ser el final del viatge. Dormia, esgo­tat. Quan es va despertar, no sabia on era. Lla­vors Atena va dissipar-li la boira de davant dels ulls i es va sentir embriac; la gran embriaguesa del retorn; l’èxtasi de les coses conegudes; la música que va fer vibrar l’aire entre la terra i el cel: va veure la rada que coneixia d’ençà que era petit, les dues muntanyes que la domina­ven, i va acariciar la vella olivera per tal d’as­segurar-se que era la mateixa olivera de feia vint anys.

El 1950, quan feia catorze anys que Arnold Schönberg era als Estats Units, un periodista americà li va fer algunes preguntes pèrfidament ingènues: ¿és cert que l’emigració fa perdre força creadora als artistes?, ¿que la seva inspira­ció s’asseca tan bon punt les arrels de la terra natal deixen d’alimentar-la?

Imagineu-vos! Cinc anys després de l’Holo­caust! I un periodista americà no perdona a Schönberg que afluixi els lligams amb aquell tros de terra on, davant la seva mirada, el més gran dels horrors s’havia posat en marxa! Però no hi ha res a fer. Homer va glorificar l’enyo­rança amb una corona de llorer i així va esti­pular una jerarquia moral dels sentiments. Penèlope n’ocupa la part més alta, molt més amunt que Calipso.

Calipso, ah, Calipso! Hi penso sovint. Va es­timar Ulisses. Van viure plegats set anys. No sa­bem quant de temps Ulisses va compartir el llit amb Penèlope, però ben segur que no tant de temps. En canvi, s’exalta el dolor de Penèlope i es menyspreen els plors de Calipso.