Resum Cant XIX
Johann Heinrich Wilhelm Tischbein, 1802. |
JOAN F. MIRA
Odissea, Homer. Proa, 2012.
Resum Cant XIX
Abans de tenir amb Penèlope una conversa que podria ser decisiva (però que no ho serà: és necessari que la situació continuï en suspens), Ulisses i el fill retiren les armes de la sala, preparant així l’escena de l’enfrontament final. Telèmac se’n va a dormir, i Penèlope, en efecte, baixa de la seva cambra per parlar llargament amb Ulisses. Després de les preguntes habituals, Penèlope, que considera el visitant un home digne de confiança, explica el cèlebre ardit amb què ha fet esperar tres anys els pretendents. Però explica també que l’engany ha estat descobert, i que, dissortadament, ja no els podrà entretenir més temps. Ulisses, doncs, ha arribat en el moment que la crisi –familiar, personal i fins i tot política–s’acostava al punt sense retorn. Ell, però, encara no vol descobrir-se, i es torna a inventar una història falsa, aquesta vegada com a descendent ni més ni menys que del rei Minos de Creta. Però el relat li serveix també (a petició de Penèlope, que li ho demana com a prova de veracitat) per a descriure minuciosament el vestit i la joia que portava Ulisses (és a dir ell mateix) vint anys abans, quan se’n va anar a Troia. Ell coneix Ulisses, doncs, i en té notícies certes recents, segons les quals està a punt d’arribar. Hi ha com una aproximació i una revelació progressives, que Penèlope no vol acceptar. O potser comença a acceptar, però no ho diu, i fins i tot dubtarà del sentit d’un somni favorable i premonitori. Abans d’anar a dormir, la dida Euriclea li renta els peus al captaire per ordre de Penèlope, que vol tractar el visitant com un hoste honorable. Llavors la vella dida reconeix la identitat de l’hoste per una antiga cicatriu en la cama, i està a punt de descobrir-lo. Ulisses la fa callar enèrgicament. Ningú no ha de saber encara qui és, ni Penèlope ni les dones de casa, perquè això alarmaria els pretendents i posaria en perill els seus plans. I no sabem quina idea o quina esperança té Penèlope quan li confia que ha trobat una forma definitiva de triar un nou marit.
Un assumpte que em balla pel cap de fa mesos.
ResponEliminaResulta que en el Cant d’aquesta setmana, el 19, hi llegeixo:
‘Tu, gendre meu, filla meua, poseu-li aquest nom que vull dir-vos:
com que he vingut fins ací odiat per moltíssims, pels homes
i per les dones en tota la terra fecunda, poseu-li
un nom així: li direu Odisseu...’
Doncs bé, si l’avi Autòlic el bateja Odisseu...perquè pràcticament tothom li diu Ulisses, que és la versió llatina?
En Mira, en Riba, en Miralles, en Pòrtulas...la majoria de la bibliografia que he consultat: Ulisses. Només Alberich i Mendelsohn li diuen sempre Odisseu, en versió grega. No voldria acabar l’Odissea sense treure’n l’entrellat.
Aviam si serà per culpa d’en Joyce
Elimina