La gran escabetxada
 |
| William Russell Flint, 1924 |
JOAN F. MIRA
Odissea, Homer. Proa, 2012.
Resum Cant XXII
Arribem, per fi, al desenllaç que s'havia anat preparant des del principi del poema, des del moment que aparegué com a insuportable la prepotència i l'orgull d'uns homes que es van buscar ells mateixos el càstig inevitable. La violència de l'escena, per al poeta i per als qui l'escoltaven, és proporcional a la violència que practicaven els pretendents, que alteraven intolerablement tot un ordre social, personal, familiar i polític. L'honor ofès, la dona assetjada, l'hereu de la casa amenaçat, l'abús impúdic de l'hospitalitat, les injúries, el menyspreu de tots els codis i valors, havien de conduir necessàriament a un final tràgic i funest. Ulisses, doncs, amb Telèmac i els dos servents lleials, no estalviaran cap dels ofensors, amb un sentit de la justícia que, per a nosaltres, es confon amb la ferocitat i el plaer de la venjança. Per als protagonistes, però (i per als oients), venjança i justícia es confonien en un mateix acte, i la crueltat del càstig formava part d'una cosa i de l'altra. Com quan Melanti, el cabrer doblement traïdor, patirà un final horrible:
i li tallaren orelles i nas amb el bronze implacable.
Van arrancar-li les parts genitals, carn crua pels gossos,
i li tallaren els peus i les mans, amb el pit ple de fúria.
Abans, tots el pretendents, absolutament tots, havien caigut sota les fletxes de l'arc d'Ulisses o sota les llances dels quatre venjadors, en una llarga escena de sang i de mort digna de les millors seqüències del cinema d'acció contemporani. I al final, les esclaves infidels també patiran una mort sense clemència, penjades al pati com una rastellera d'ocellets, després d'haver sigut obligades a traure els cadàvers i netejar la sala. No hi ha el mínim signe de recança per part d'Ulisses, autor de tanta mort. Simplement demana sofre i foc per purificar la casa. S'ha acabat tot, i tot pot tornar a l'ordre. Però sense crits d'alegria i sense ufanar-se per la victòria:
Gloriejar-se damunt dels cadàvers és cosa poc santa.
Ells han caigut per designi diví, i també per les pròpies
males accions, ja que no respectaven cap home en la terra.
Passa que en una llarga escena de sang i de mort digna de Sam Peckinpah, hom troba imatges duríssimes, sí, però també tot un seguit de magnífiques comparacions amb animals: els pretendents fugint com un ramat de vaques espantades, els atacants com aus de presa, els cadàvers com un munt de peixos a la platja, Ulisses com un lleó cobert de sang, les esclaves penjades com una filera d'ocells caçats en el parany (això ho diu en Mira en una nota, consti). I Atena sobrevolant-ho tot com una oreneta. Caram, caram.
ResponEliminaSí, molta violència i molt gràfica, i sense fer escarafalls. També passa a la Ilíada, on sembla que sigui més d'esperar per la situació mateixa de guerra.
ResponEliminaLa meva línia preferida és quan el poeta diu que sortia fum de la sang del terra. Brillant, molt concís. En els animals no hi havia pensat, però.
No l'he llegida mai, l'Ilíada. Suposo que haver vist en Brad Pitt a Troia no compta...
Elimina