Senyals que els dos se saben

Francesco Primaticcio, circa 1545

Emmanuel Carrère. El Regne. Traducció de Jordi Martín Lloret. Anagrama, 2015. P. 411-413.

Ulisses aborda per fi a Ítaca. Des que se'n va anar, fa vint anys —deu anys de guerra i deu de vagareig, Penèlope l'espera. S'ha fet gran, però no ha perdut gens de seny. Fa gruar hàbilment els pretendents que voldrien que es declarés la mort d'Ulisses per ficar-se-li al llit. Ulisses ronda al voltant del seu propi palau, d'incògnit. Adopta expressament l'aspecte d'un vagabund. Observa aquest món que és el seu, sense ell. Deixa que el reconeguin la dida Euriclea, el porquer Eumeu i el gos Argos, mata els pretendents i, després d'aquesta proesa, sembla que ha arribat el moment de deixar que Penèlope el reconegui. Se li planta al davant i ella el mira de fit a fit. Hauria de llançar-se-li als braços, però no es mou. No diu res. Telèmac, el fill, que també ha reconegut Ulisses, acusa la seva mare de tenir el cor més dur que una pedra. Penèlope no té pas el cor de pedra: és una dona prudent i en sap prou, de mitologia. Sap que els déus, per enganyar els homes i, encara més, les dones, són capaços d'adoptar l'aparença de qui calgui.

«(...) però si de veres és Ulisses que torna al casal», diu ella, «nosaltres, no en dubtis, ens reconeixerem tots dos, i millor; car tenim senyals que els dos ens sabem i que són un secret per als altres.» Aquests senyals secrets, tan decisius en els contes o en les històries de ciència-ficció en què el protagonista, convertit en gripau o atrapat en un bucle temporal, ha de fer que el reconegui algú que no el pot reconèixer —el protagonista tampoc no es reconeixeria a si mateix—, aquests senyals secrets són d'una altra mena que la cicatriu a la cuixa dreta que la dida Euriclea ha vist a la claror del foc. Podria ser una cosa que es deien quan feien l'amor, que es murmuraven en el moment d'escórrer-se. De fet, quan Penèlope parla dels senyals secrets, Ulisses somriu. Potser no és l'única vegada que somriu en tota l'Odissea, però si més no sí que és l'única en què Homer ens ho remarca, i segurament no és pas debades. La intendenta el banya, el frega amb un oli i el cobreix amb un bonic mantell i una túnica, i quan Ulisses surt del bany descobreix que Penèlope li ha fet preparar un llit.

El seu llit.

Llavors Ulisses explica la història d'aquell llit, sòlid i acollidor, que ell mateix es va fer a partir de la soca d'una olivera. Explica com va polir la fusta, com va adreçar-la a llinyola, com va clavillar-ho tot a barrina, com va muntar el llit i com el va anar incrustant de plata i d'or i de vori, i com hi va estendre cingles d'un cuiro vermell que fulgia; i a mesura que ell li parla del llit, que és el lloc del desig de tots dos, el lloc de la seva fecunditat, el lloc del seu repòs, Penèlope sent com li fallen els genolls i el cor. I quan acaba, se li tira als braços i Ulisses estreny la seva muller i potser recorda, o si més no el lector les recorda, les paraules sinceres que va dir a la jove i encantadora princesa Nausica, que es va enamorar d'ell a primera vista i no gosava dir-li-ho, i ell va fer com si no se n'adonés, i li va desitjar de tot cor:

«I a tu et donin els déus tot allò que pensant-hi desitges! Un marit i una casa i la bona avinença t'atorguin, car no hi ha al món, val a dir, una cosa més forta i més bella que si marit i muller es governen amb cors que s'avenen: és una pena gran per qui els vol mal, i una joia per qui els vol bé; i qui millor s'ho saben, són ells mateixos.»