Un poema de la Rodoreda

Dame Elisabeth Frink


Com els coloms i les grives amb ales esteses s'enreden
en una xarxa parada en algun matollar com a trampa,
i quan buscaven el niu les acull una jaça funesta,
elles tenien també tots els caps en filera, penjades
amb cada coll dins d'un llaç, per a fer-los la mort més penosa.
I sacsejaren els peus un moment, que no va durar gaire.

Homer. Odissea. Versió de Joan Francesc Mira. Cant XXII, vv. 468-473.
Les serventes penjades

Amb dits de mel la Benvolent amoixa
la corda rude que ens estreny el coll
i el vent ens va eixugant el ventre moll
de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

Escombra vil, esponja assedegada,
espill rodó de l’aigua del gibrell!
Llana tot just mal abrigant l’anyell!
Marges nevats de l’última bugada!

Dretes ja som si torcejàvem vives
—quin plom sobtós en carns imperatives,
oh cos cedit en llits mal defensats!

Negres de sang en gleves adormida
de puntetes entrem a l’altra vida
amb els caps una mica decantats.


Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses



Miguel Brieva, 2019

Comentaris

Publicacions populars