La importància d'una bona traducció
La importància d'una bona traducció
La llança
28|5|2018
L’altre dia em vaig trobar per Twitter amb una peça de Channel 4: una entrevista a la traductora Emily Wilson, que està treballant en una nova traducció de L’Odissea d’Homer a l’anglès. S’està convertint en tot un fenomen i a The Guardian han arribat a qualificar aquesta obra —la seva traducció— de «treball innovador que canviarà la nostra comprensió de l’original per sempre».
A la peça de Channel 4 ella insisteix en la necessitat d’escollir bé les paraules i imposa una resposta al debat sobre fins a quin punt el traductor és autor: «El traductor sempre pren decisions». En el cas de L’Odissea, Wilson ha descobert que molts traductors anteriors havien inclòs, en aquestes decisions, connotacions o termes misògins i sexistes que no existien en l’obra original. No és casual que sigui ella qui se n’adoni, és la primera dona que tradueix aquesta obra a l’anglès.
Com ella mateixa afirma, tot comença per entendre que les traduccions estan composades per un 100% de paraules diferents de les que hi ha a l’original. Un dels exemples que exposa Wilson on aquest fet és especialment evident és l’ús de la paraula «puta», escollida per molts traductors anteriors, quan a l’original no n’hi havia ni rastre i l’autor es limitava a dir «dones que dormien amb els seus pretendents».
Wilson afegeix també que no hi ha una traducció definitiva i que certament els traductors sempre prenen decisions que estan influïdes pel seu temps i la seva cultura. Un exemple d’això el vaig trobar fa poc amb una correctora quan repassàvem una traducció aliena. L’original estava ple de formes de maleir però la traducció incloïa elements religiosos quan l’original no ho feia. Per això Wilson defensa les eleccions de les paraules prenent decisions conscients.
Hi ha un passatge on Wilson fa que Helena digui “la meva cara els assetjava”, quan a les anteriors versions es tradueix per “la gossa que jo era”, “la puta que jo era”. Segons una entrevista a The Guardian, la paraula original “eskunopis”, clau en aquest dilema, significa “cara/ull de gos”. Aquesta paraula en grec apareix poques vegades però n’hi ha una, quan Eurípides parla de Les Fúries, que significa “assetjadores d’assassins”. No veieu encertada la decisió de Wilson?
La traducció és un dels eixos de la nostra literatura i la seva materialització sens dubte també forma part de la nostra visió del món. Cap paraula no és innocent ni cap elecció és casual. D’aquí la reivindicació de certes traduccions i certs traductors a l’hora de comprar un llibre. No sé si seria legítim demanar més informació als editors sobre les condicions en què s’ha treballat una traducció. Aquí deixo la idea.
No sé tampoc fins a quin punt podem demanar traduccions d’aquesta altura amb les tarifes que es paguen actualment als traductors. Potser les polítiques i subvencions del Departament de Cultura haurien d’anar en la línia d’enfortir i millorar les condicions dels col·laboradors de les editorials i no només de les empreses amb les quals treballen. Sobretot per fer possible que feines d’una cura com aquesta no depenguin de la dedicació, altruisme i voluntariat personals, sinó que siguin obra d’una política cultural que defensi tots els seus actors i no només les seves empreses.
Us recomano tota la peça de l’entrevista a Emily Wilson que parla de la importància de les desigualtats de gènere, reflectides també en l’obra original d’Homer però reforçades i distorsionades en les seves traduccions anteriors.
De l'Emily Wilson en vam parlar al mes de maig, a propòsit de la traducció del mot polytropos. És la del 'complicated man'.
ResponEliminahttps://llegirelsclassics.blogspot.com/2020/05/blog-post.html
Jaume Pòrtulas deia:
És una observació corrent, gairebé banal, que la primera paraula de l’Odissea és ‘home’. El que la Musa ha de contar és un home concret. Tothom sap que aquest home és Ulisses; però la menció explícita del seu nom es retarda fins al vers 21. Aquest home sense nom rep el qualificatiu de polytropos. És un terme no fàcil de traduir, que Riba va girar amb un enginyós “de gran ardit”. Anys després, J.F. Mira optaria per una traducció més explícita: “de mil cares”. I Joan Alberich, pel seu cantó, havia traduit polytropos amb un circumspecte ‘astut’. El compost grec vol dir, mot-à-mot, “que té molts tropoi”; i els tropoi poden ésser girs, camins, maneres, recursos, estils, estratagemes, i un llarg etcètera. Quan es va publicar, ara fa uns mesos, la primera traducció anglesa de l’Odissea per una dona, la premsa anglòfona destacava que, entre George Chapman, el primer traductor d’Homer, i avui dia, s’han assajat més de quaranta traduccions (només en anglès, és clar) de polytropos. La traductora que dèiem, Emily Wilson, recorria a un “complicated man”, anodí en aparença, però, de fet, tremendament intencionat.