La mare de tots els relats i la matriu de totes les històries, o no

Carles Miralles

Homer. Empúries, 2005. P. 155.

Potser l'Odissea no és la mare de tots els relats ni la matriu de totes les històries, tot i que algú podria pensar que és totes dues coses. Se separa de la Ilíada, deixant-li que senyoregi l'espai de l'èpica i el que de l'èpica mena a la tragèdia, perquè és el relat fet de relats que funda —i no només inicia— el gust de narrar segons s'ha manifestat a les lletres europees. L'Odissea funda —i això pot assegurar-se en termes objectius, històrics— una manera de contar, un temps i un espai, que retrobem en tots els altres relats de la nostra tradició literària, fins avui mateix. És un poema èpic, però conté íntegre el plaer de contar que perdura de les rondalles a les novel·les, i hi apunta mestrívola la ductilitat, el to més arran de terra però profund i enriolat, lleu, de la poesia iàmbica i la comèdia àtica. D'altra banda, en conjunt i en tots els seus episodis, l'Odissea parla als humans de la vida i de l'experiència, en termes de poesia i molt pregonament perquè és poesia. Tot el que diu és així a tocar del símbol, de la metàfora més exacta i suggeridora; i així ha estat des dels grecs fins ara. Mai els versos d'un poema, l'ofici d'un poeta, s'han adequat tant i tant a la natura del seu heroi com això s'esdevé a l'Odissea. I mai un heroi ha representat tant com Ulisses l'experiència humana: de Sòfocles a Riba, passant per Dante i Joyce; fins als nostres dies. No únicament en literatura; també en les arts plàstiques, en la música, en el cine.