El peu ferm

Canto I. La colina, de la sèrie Si volse a retro. Jordi Diaz Alamà, 2019

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Comentari al cant primer [de l'Infern]

A: Dante Alighieri. La Divina comèdia. Traducció i comentaris de Josep M. de Sagarra. Selecta, 1983.

[...] El poeta, però, va descobrir un bé en aquesta selva; més ben dit, a la sortida. Aquest bé és la presència de Virgili, i d'ella ens parlarà; però abans cal que ens digui altres incidents de la sortida.

En retrobar-se a si mateix, el poeta procura abandonar la selva i a la fi de la vall «que li havia de por compungit el cor», es veu en presència d'una muntanya de salut, il·luminada ja pel sol. És la idea bíblica de la muntanya del Senyor.

L'ascensió, la llum, la felicitat de l'esperit, l'aire net; tot el contrari de la selva oscura. El poeta mirarà el mal pas, «que mai no ha deixat persona viva», perquè el pecat condueix a la mort espiritual, i es posarà a caminar per la diserta piaggia en direcció a la muntanya de salut, i aquí, en un vers curiosíssim, ens farà saber que caminant per aquesta diserta piaggia «el peu ferm sempre era el més baix». Jo he traduït piaggia per «vessant», és a dir, el terreny entre el pla i la pujada ferma i aguda de la muntanya. Gelli, comentant aquest vers, diu que piaggia significa en italià aquells llocs o espais de terra que es troben al final d'una planura i que s'eleven una mica, però que no són com l'erta, la pujada ascensional, dura i de considerable pendent, a la qual alludirà de seguida el poeta.

El que és curiós, és l'observació que fa el Dant del «peu ferm», i d'ella s'han ocupat exegetes tan bons com el Barbi, el D'Ovidio i el Guerri, i llurs observacions ens serveixen per veure una mica clar aquest punt.

El peu ferm és sempre el més baix en el cas d'un home que camina sobre una superfície plana; en dir-nos el Dant que pujava una costa i que passava això del peu ferm, és natural que ens ho faci saber com una novetat i com una cosa contrària a la manera normal de caminar. Perquè pujant una costa o una escala, s'escau que el peu ferm es troba més alt que el peu que comença el moviment d'ascensió fins al graó següent o fins al punt més elevat.

Ara bé, el poeta podrà dir que en aixecar el peu sentia una certa por i anava temptejant mentre pujava, però que el peu més alt, el que anava endavant, s'aixecava cada vegada menys; o que a cada nova passa, el peu ferm —aquell sobre el qual es mantenia el cos— era més baix que el lloc al qual es dirigia.

En fer aquestes remarques, jo recullo l'opinió dels autors citats, garbellada encara pel Vandelli. Confesso, però, que en aquest punt, com en altres, no es veu ben clara la intenció del Dant.

Repensant encara sobre el cas del «peu ferm», he trobat després, en el comentari de Francesca Torraca, una explicació que potser és encara més justa: «En el caminar atabalat i temorec del poeta en la seva ascensió, és el més baix el peu ferm, perquè en les pujades difícils el peu més baix està més afermat, és més segur d'ell mateix respecte al més alt, incert i vacil·lant en temptar la pujada». De totes maneres, aquesta interpretació de Torraca s'ha d'acceptar entenent que el Dant parla dels dos peus, en el moment d'ultrapassar el peu que progressa en l'ascensió al que ja s'ha situat una mica més amunt.

Deixat aquest incís del «peu ferm», que estic segur que sobtarà el lector, el poeta ens diu que, en començar l'erta, la pujada autèntica, li saltà al pas una lonza lleugera i amb el pèl clapejat. Per fer-me entenedor, i seguint la majoria dels traductors, he donat «pantera» per lonza, encara que aquest animal no és en realitat una pantera, sinó un linx, bèstia més petita i menys feroç que una pantera. La bèstia posada al mig del camí del poeta, li priva l'ascensió, tant, que es fa pensament de recular; però s'escau que la pantera no li fa una por extraordinària, perquè ni el temps de l'any, ni l'hora matinal, donen lloc a dolents presagis, sinó tot el contrari. Efectivament, el poeta ens diu que era «el temps i el principi del matí, i el sol pujava enlaire amb aquelles estrelles que eren amb ell quan l'Amor diví mogué primerament aquelles coses belles». El temps era el Divendres Sant —25 de març, o 5 o 8 d'abril del 1300— i les estrelles que pujaven amb el sol eren de la constel·lació d'Àries, el primer signe del Zodíac...