Ernesto i Emilio
Arrugues, de Paco Roca |
«L’Emilio, un antic executiu bancari, és internat en una residència d’ancians per la seva família després de patir una nova crisi d’Alzheimer. Allà, aprèn a conviure amb els seus nous companys –cada un amb un quadre “clínic” i un caràcter ben diferents– i els cuidadors que els atenen. L’Emilio s’endinsa en una rutina diària de cadència morosa amb horaris prefixats –prendre’s els medicaments, fer la migdiada, menjar, fer exercici, tornar-se’n al llit...– i en la seva lluita contra la malaltia per intentar conservar la memòria i evitar ser traslladat a l’última planta, la dels invàlids, compta amb l’ajut de l’Ernesto, el seu company d’habitació», diuen els de l'editorial Astiberri a propòsit d'Arrugues, de Paco Roca, no sé si l'heu llegit. Si no, no us el deixeu perdre. Ni La casa, tampoc, ni cap signat per en Roca, de fet, que té l'estranya virtut de tractar els assumptes importants de la vida amb 4 gargots, com qui no vol la cosa, però tocant os com ningú, sigui dit amb tot el respecte i l'admiració del món, això dels 4 gargots.
Suposo que us deveu estar demanant a què treu cap que parli avui d'Arrugues. Doncs bé, perquè també hi ha un Infern, a Arrugues, o més d'un, ara que hi penso: la residència, la vellesa, l'Alzheimer, la solitud..., i perquè l'Emili també té el seu Virgili, passa que aquí es diu Ernesto. Trobo la Comèdia a pertot, ja, jo.
—La estructura del guía que muestra al personaje el lugar en el que se adentra está sacada de la Divina Comedia, ¿no es así?
Sí. Es un tipo de personaje que se da en ese libro y en muchos otros. Es un recurso clásico para aportar las explicaciones necesarias al lector sin que sea necesario recurrir al narrador. Yo creo que lo curioso es que ese personaje, destinado a ser secundario, acabó creciendo y convirtiéndose en el protagonista real de la obra. La historia, por encima de tratar de la vejez o el Alzheimer, trata sobre la soledad.
Koldo Azpitarte. Senderos. Una retrospectiva de la obra de Paco Roca. Laukatu, 2009. P. 160-161.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada