Per a una lectura «cordial» de la Divina Comèdia

ALFONS GARRIGÓS
Per a una lectura «cordial» de la Divina Comèdia
A: Sobre el Dant. Fundació Joan Maragall, 2001.

Hi ha grans textos literaris que ens atrapen pel seu sentit literal; es posen a la nostra alçada, explicant-nos un relat que interessaria a qualsevol nen. Vegem-ho:

— Un viatger de mitjana edat, exiliat del seu país.

— És orgullós i ha vist fracassar els seus projectes.

— Ha estat víctima d'una guerra civil, en la qual ha renunciat ja a prendre part.

— Ara es troba perdut en un bosc fosc i intricat; prova de pujar a un turó il·luminat pel sol quan, de sobte, li barren el pas tres feres; un lleó, una pantera i una lloba.

— Rep aleshores l'ajuda d'una ombra. És l'esperit del seu poeta preferit, Virgili, que li parla, l'anima i el condueix a dos dels tres regnes del més enllà: l'infern i el purgatori. El tercer, el regne dels cels, el coneixerà de la mà de la dona que havia estimat, Beatriu.

La història del descens i de l'ascens de Dante, de tot el que veu i dels relats que escolta, són el primer estímul per a posar-hi atenció. Evidentment, hi ha més coses, les quals el bon lector anirà apreciant de mica en mica, precisament en la mesura que no es precipiti a seguir l'argument i prou.

Per exemple, els personatges d'ultratomba conserven les virtuts i els vicis que varen tenir en vida. El càstig, en el cas de l'infern, no sembla afegir res al mal comès: després de morir, les ànimes han estat jutjades i castigades —o premiades— a ser plenament el que ja eren. Per això cada interlocutor mostra la seva veritable condició al viatger: els amants continuen estan enamorats, el gibel·lins estan satisfets d'haver exiliat els güelfs, els savis són plenament savis i els músics i poetes continuen fent música i cantant, cadascun ja en el lloc que li correspon.

El relat, d'altra banda, no és truculent. És cert que els càstigs dels condemnats de l'infern o del purgatori són sorprenents. Per exemple, els homicides estan submergits en un riu de sang bullent; els suïcides han estat transformats en arbres; els aduladors són coberts d'excrements; els endevinadors caminen amb el cap girat, mirant sempre enrere; els hipòcrites arrosseguen capes pesants, cobertes d'or però fetes de plom; els sembradors de discòrdia són esquinçats pels dimonis, i les seves ferides es curen per a tornar a ser oberts a talls...Però més que interessar-nos pel càstig mateix, Dant fa que ens interessem per la seva lògica segons la llei del contrapasso o, com diu Sagarra, del «tal faràs, tal trobaràs». Només una lectura romàntica, inspirada en les il·lustracions de Doré —no parlem de la pel·lícula Seven, de D. Fincher—, fa que la Comèdia sigui confosa amb un conte de por o amb un relat gore.

En síntesi, sota el meu punt de vista, els clàssics comencen a captivar-nos per la història que expliquen. Homer, Shakespeare, Cervantes..., el Dant; tots ens expliquen històries que interessarien a un nen o a un analfabet, sempre que la seva atenció no s'hagués malmès...