Iconografia comparada

William Blake, entre 1824 i 1827

JORDI CARRIÓN

Iconografia del més enllà. Sobre les il·lustracions dantesques de Miquel Barceló

Avui | Cultura

18|9|2003

[...] Els artistes plàstics que es van deixar seduir per l'obra dantesca van atorgar validesa creixent a un adjectiu cada vegada més rotund, divina, que ja no es desprendria del títol original, molt menys emfàtic: Comèdia. És la tradició d'excel·lència iniciada potser per Botticelli, tradició que als voltants del 1825, amb els gravats de William Blake, va rebre el sacsejament necessari per entrar en la modernitat. Una entrada que Doré fixaria amb la seva famosa sèrie del 1861, a cavall entre el postromanticisme i el realisme.

[...] Els principals artistes que durant el segle passat van enfrontar-se a la iconografia del més enllà del poema de Dante potser són tres. En primer lloc, Salvador Dalí, que hi va projectar el seu món oníric, amb un predomini color rosat gairebé picassià. En segon lloc, l'amic D'Annunzio i pintor també italià Nattini, que va continuar la línia de Doré, amb uns dibuixos que se situaven entre la figuració realista i la il·lustració infantil de llibres, amb moltes acumulacions humanes. En darrer lloc, el nord-americà Moser, autor d'un món dantesc en blanc i negre, de figures deshumanitzades i anònimes, entre el gravat i el còmic artístic.

La primera gran il·lustració de la Divina Comèdia del segle XXI —a l'alçada de la tradició de noms propis que s'ha citat— és la de Miquel Barceló.

Paolo i Francesca

Hi ha un cant de l'Infern que permet veure l'envergadura del treball del mallorquí. El capítol és prou conegut. Al cercle dels luxuriosos, on els condemnats són arrossegats per un vent funest, units en una abraçada que no s'acabarà mai, s'hi troben Cleopatra, Marc Antoni, Semíramis i molts altres que van caure en la temptació d'una passió sense llicència. Hi ha amb ells una parella florentina: Paolo i Francesca; Dante parla amb ella, que li explica com un dia llegint amb Paolo —en absència del seu marit— els amors de Lancelot i Ginebra, van besar-se tot imitant l'acció dels amants del llibre, i aquell dia no van llegir més. Després, el gilós va fer la seva aparició i els llevà la vida.

Blake va resoldre aquesta escena amb el dibuix en primer pla d'una força voraginosa (en forma d'ona, o de cargol de mar gegantí), de la qual Paolo i Francesca se separen per adreçar-se a Dante i Virgili, que són al fons, esperant-los. En canvi, Dalí se centra en els cossos units en una coreografia impossible, amb un color carn que oscil·la entre l'ocre i el rosa. Jo crec que Barceló coneix l'ús d'aquests colors per Dalí, perquè en altres cercles es veu aquesta recerca de la corporalitat terrestre dels condemnats, amb tonalitats similars que semblen voler pesar lleugerament, com la sorra de la platja aixecada uns pams pel vent.

Dalí

Però en aquest capítol dels amants desventurats se n'allunya: Barceló tria dibuixar un remolí negre, cossos color fang o sorra bruta, violentats, incomplets: mentre la perifèria del quadre es desfà, en blau a la part superior de la pàgina, en vermell a l'inferior, i el mateix remolí, en els seus límits, es desintegra en protozous i bacteris, com una visió microscòpica de la descomposició de la matèria.

Així fixa el pintor mallorquí l'espiral dels famosos amants. I la completa amb una altra il·lustració, un flash-back en què es veu un Paolo viu i amb ulls (la majoria de figures humanes no en tenen, d'ulls, potser perquè són mortes) mentre penetra el sexe fosc de Francesca, que sosté a les mans el llibre que llegien fins a un minut abans. El marit espia, darrere de la cortina, com un voyeur o el client d'un xou que aviat esdevindrà assassí.

És evident que aquest moment de la Comèdia li interessa especialment al pintor|lector: no dedica tant d'espai a molts altres personatges igual de cèlebres o més, com Ulisses, que ni tan sols és tractat de forma individual. No em sembla necessària la irrupció de la pornografia, perquè la metàfora de la lectura com a preàmbul eròtic és prou explícita en el text original, per això cap dels pintors que s'han indicat abans s'atreveixen a despullar la parella dissortada. Però hi ha una lògica interna que explica aquesta opció arriscada. Una lògica que apareix només si es té en compte el conjunt de l'Infern: es revela quan un observa el remolí obscur on es troben els sodomites, al Cercle Setè. És un eco, si no gairebé un calc, del remolí dels amants heterosexuals.

Juga fort, Barceló, doncs, la seva aposta per la contemporaneïtzació del text: el sexe heterosexual i l'homosexual són tractats de forma similar, i més enllà de les ànimes, allò que es despulla és el cos, ara i sempre. Però ha de quedar clar que l'ara és sempre més pornogràfic que el sempre.

Sodomites, Cant XV