On el foc no s'apaga

ENRIC IBORRA

El conte més memorable de la literatura universal

La serp blanca

28|11|2011

El 26 de juliol de 1935, en una secció de la revista argentina El Hogar, titulada «Un cuento, joya de la literatura» apareixia una declaració de Jorge Luis Borges en què explicava per què triava el conte de May Sinclair, On el foc no s’apaga, com el més memorable que havia llegit mai. Borges havia fet una selecció prèvia de dotze contes que comprenia, a més del relat de Sinclair, L’escarabat d’or de Poe, Els expulsats de Poker-Flat de Francis Bret Harte, El cor de les tenebres de Conrad, El jardiner de Kipling —o La història més bella del món—, Bola de greix de Maupassant, La pota de mico de W.W. Jacobs, El déu dels gongs de Chesterton, la Història d’Abdul·là, el captaire cec de Les mil i una nits, O. Henry i l’Infante don Juan Manuel.

[...] Borges es decantava per On el foc no s’apaga com a número u del seu particular hit-parade, «en gracia de su poca notoriedad y de su valor indudable». Les recomanacions bibliogràfiques de Borges solen sortir-se del que és habitual i, per això mateix, són més útils i interessants. Del valor del conte de Sinclair, en destacava la representació de l’infern, molt lluny de «la pobreza de los Infiernos que han elaborado los teólogos y que los poetas han repetido». 

[...] On el foc no s’apaga, el relat més memorable per a Borges de tots els que havia llegit mai, és una visió al·lucinatòria de l’infern. Recorda l’infern de la Divina Comèdia, però d’una manera vulgaritzada, en gris, i per això mateix resulta més terrible i inquietant. Com en l’obra de Dante, el càstig dels protagonistes d’On el foc no s’apaga té una estreta relació de semblança amb el pecat comès i consisteix en una prolongació in aeternum, fins a la nàusea, d’aquest pecat, expressió de la mesquinesa de la vida terrena, que ja en el seu moment s’havia convertit en un acte que només produïa fastig. En aquest infern, com si fos un malson del qual no es pot despertar mai, el temps no existeix: en «el darrer infern ja no tornarem a fugir, no trobarem més camins, ni més passatges, ni més portes obertes». On el foc no s’apaga reprèn i capgira la història de Paolo i Francesca de Rímini, que conta Dante en el cant V de l’Infern. 

May Sinclair era el pseudònim de Mary Amelia St. Clair (1863-1946). Va escriure novel·les, contes, poesia i crítica literària. Se li atribueix haver introduït el terme “stream of consciousness”. Va ser una sufragista molt activa, membre del Woman Writers' Suffrage League.