Una profanació

Tom Phillips, 1981

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Comentari al cant V

A: Dante Alighieri. La Divina comèdia. Traducció i comentaris de Josep M. de Sagarra. Selecta, 1983.

[...] A mi m'agradaria que el lector considerés una mica tota la importància d'aquest cant. Realment la celebritat que té no és gratuïta. Si el Dant no hagués escrit res més que això, jo estic segur que el seu lloc en l'escala dels valors literaris canviaria de molts pocs graus, potser de cap. Contemplem una mica el que representa una peça d'aquesta qualitat a començaments del segle XIV. ¿Quin era l'estat de la poesia aleshores? Que és lluny tot això de la lírica de Cavalcanti i de la «Vita Nuova» del mateix Dant! Quin pas enorme representa la confessió de Francesca i els comentaris del poeta, dins el camí de la malícia, de la sensibilitat, de la intenció i de la profunditat literàries! Pensem que tardaran molts segles encara a aparèixer els grans psicòlegs de l'amor i els grans analistes de l'Ewigweibliche. Que som lluny encara de la Princesa de Clèves, de Manon Lescaut i Werther! Que és lluny Stendhal i que és lluny la projecció de Schopenhauer en les tempestats wagnerianes! I malgrat aquestes grans distàncies, el cant V de l'Infern ho presenta tot i s'anticipa a tot. No hi falta res en aquest cant magnífic. Les imatges dels ocells són de la millor qualitat de poesia plàstica, i anuncien la lírica anglesa i deixen pressentir la poesia extremo-oriental, naturalment desconeguda del nostre poeta. Els estornells volant a gran ramada, i amb les ales baixes, les grues en filera, cantant llur lai, i els coloms enamorats, ferms d'ales, volant vers els nius. Tot això és perfecte i s'adiu al tendre patètic femení d'una manera meravellosa. Fixeu-vos si és dona, aquesta Francesca, que fins en la pena infernal fa constar que l'esca del seu pecat és un «home bell». Mireu si el Dant sap quina mena de joc delicadíssim té entre mans, que fa explicar la dona i fa callar l'home, i a l'home, de més a més, el fa plorar! I ara considereu el paper admirable d'element tràgic i fatal que juga la literatura —ja en el segle tretzè!— amb la presència de la història de Lancelot. I aquell punt de malícía que deriva i precipita en la narració cavalleresca, i que es resol en el vers celebèrrim: "la bocca mi baciò tutto tremante'", vers directíssim, impúdic, d'una cruesa fisiològica, però lluminós i sanguejant... insubstituïble.

En la traducció d'aquest cant, el traductor se sent una mica avergonyit, perquè és molt difícil donar a totes aquestes paraules el to i l'aire de l'original. No es tracta de traduir d'una llengua forastera ni d'interpretar conceptes, ni d'aconseguir musicalitats prosòdiques equivalents. Com en els instants solemnes de la gran poesia, es tracta de seguir el ritme d'un cor i la percussió d'una intel·ligència excepcionals, que, valent-se de la paraula, creen elements de bellesa pura. Tocar aquests elements de bellesa, despullar-los, desfer-los i refer-los, és una profanació. Aquesta és la servitud del traductor: cometre tals profanacions, que per molt a fi de bé que es facin, delataran sempre la gosadia i la impotència de qui les comet.