Audàcia i modèstia

Apunt gentilesa d'en Zaca

  

Dant i Virgili baixant als inferns, Antoni Fabrés, 1912

JOSEP MARIA DE SAGARRA
La meva traducció del Dant
La Veu de Catalunya
26 de juny de 1935

He vist aquests dies anunciada a la veu la meva futura traducció del Dant amb una pompa que em fa tremolar; he llegit també un amabilíssim article del meu amic M. Brunet, i un altre d’emocionant de Manuel de Montoliu, com alguns comentaris, tots molt considerats i falaguers, en diversos indrets de la premsa diària, i he rebut també lletres d’amics i paraules d’afecte, referents a la traducció de la Divina Comèdia que jo m’he proposat de dur a terme, i les primícies de la qual sortiran periòdicament damunt les planes de La Veu de Catalunya.

Com que d’aquesta traducció veig que se’n comença a parlar, i ja és imminent l’aparició del primer cant del poema, he cregut necessari abans dir quatre coses al lector català sobre el perquè i el com se m’ha acudit a mi una tasca d’aquesta responsabilitat, i a primer cop d’ull poc adient a la meva manera de fer literatura i fins potser a la fama d’escriptor lleuger i mandrós que alguns, i no pocs, m’atribueixen. La idea de traduir el Dant no m’ha vingut de sobte, ni com un dolor físic, ni com un raig de divina inspiració. Des que tenia dotze anys, i ara en tinc quaranta-un, que he anat llegint cada vegada amb més interès i amb més consciència la monumental obra dantesca, la qual és per a mi, com per a molts, un pou inexhaurible de grandesa insospitada. Fa molt temps que m’ha temptat, en diverses ocasions, aquesta ambició de fer viure en el nostre català el poema únic. D’aquesta ambició, me n’han distret, naturalment altres feines, però no l’han esborrada; l’ambició ha persistit, i en aquesta darrera època, més insistent encara, malgrat la feina de ploma, que com més va més m’obliga al treball; però l’ambició i el desig esperaven una avinentesa que fes possible una tasca de tals proporcions, sense trencar d’una manera massa sobtada la meva trajectòria natural.

L’avinentesa s’ha presentat en la forma que ja sap el lector i que ja ha estat anunciada en aquestes mateixes planes. Durant quatre anys, i cada quinze dies, La Veu de Catalunya oferirà, una mica lapidàriament, enmig de l’heterogènia i fugaç anècdota actual, un tall de poesia, que jo, agosarat saltimbanqui, intentaré fer aguantar damunt la corda fascinadora i enlluernant de la nostra estimada llengua catalana. Ara per ara, només necessitem que Déu ens doni vida i salut a tots per dur a terme el propòsit, i no dic que em doni a mi ganes de treballar, perquè encara que em manquin, les trauré d’allí on siguin a fi i efecte de complir el meu compromís.

Jo crec sincerament que interessar el nostre públic al voltant de la figura del Dant és una obra sana i útil des de tots els aspectes. En una època pobra d’imaginació i excessivament interessada per contingències fugisseres o epidèrmiques, res no fa tan bon servei a les ànimes com aquell etern vi ranci del celler dels antics, i el celler de Dant Alighieri és potser el que pesa més i el que conté més poderosos perfums, dins del que podríem dir-ne la cultura occidental o la cultura cristiana. L’obra del Dant està plena de cap a cap d’un interès humaníssim, d’una grandesa de sentiment i d’idees per apassionar qualsevol persona que tingui una mica d’esperit. A més a més, amb els sis-cents anys que li pesen al damunt, aquesta obra manté íntegra la frescor de les venes, i avui dia el llenguatge dantesc em fa l’efecte d’una bomba que ha explotat al mig del carrer o d’un somni suggestiu i lluminós que hem tingut una nit afortunada.

Naturalment que el Dant, creador d’una llengua, fill de la seva època i de la seva cultura, va estones revestit d’una capa gòtica gruixudíssima que fa difícil, sense un positiu esforç, d’arribar a palpar el cor autèntic. I aquí rau, precisament, tota la dificultat i tota la responsabilitat de la traducció. El Dant és una altíssima columna en la ciutat dels poetes que fa un gran respecte. Són molts que en parlen; són pocs, però, que el coneixen. Un intent actual de traducció dantesca per a molts pot ésser, o una profanació, o un fracàs o un impossible, i és fàcil que sobre el Dant i sobre la Divina Comèdia hi hagi qui-sap-los malentesos. Jo, abans de començar la feina, ja m’he fet càrrec de tot això. Crec sincerament que per a traduir el Dant es necessita, primer de tot, audàcia, i després modèstia. Audàcia, per allò de «audaces fortuna juvat», i perquè sense audàcia i aplom, que comporten, naturalment, despullar-se una mica de «self-control» i d’arrapadís esperit crític, en aquest món no es fa res que tingui una mica d’empenta. Al mateix temps, crec molt útil una gran dosi de modèstia literària en el traductor. No ha de pensar fer una obra ni definitiva, ni de les que deixen bocabadat, ni de les que inciten a fulgurants barretades. Res d’això; no ha de pensar que traduir el Dant sigui una feina de l’altre món, sinó una feina natural, una feina normal, en la qual hom posa la màxima bona voluntat i res més. En una paraula, el traductor ha de tenir l’audàcia de creure que no és impossible traduir el Dant i ha de tenir la modèstia de creure que traduint-lo no realitza un impossible, sinó que fa una feina normal i que compleix amb la seva obligació.

El meu intent no és donar al públic una obra erudita, sinó una obra poètica. Com que la forma de la traducció serà la mateixa de l’original, o sigui la tercina rimada, les dificultats de seguir el text amb una fidelitat escrupolosa són tan enormes, que jo, des d’ara, ja hi renuncio. A més a més, ja he dit que el Dant va vestit estones d’una capa gòtica o conceptuosa que el fa obscur, difícil i fins poc saborós per a un paladar modern. Jo li respectaré la capa gòtica, però procuraré alleugerir-la tant com pugui perquè se li vegi el ritme del bategar del pit. Si jo fos un savi, faria del Dant una traducció científica; com que només sóc un pobre poeta, intentaré fer una traducció viva i entenedora per a homes de bona voluntat i que si pot ésser canti i es pugui recitar en veu alta, i si tinc sort, em mantingui a estones aquell dring de metall i aquella pompa florejada de l’hendecasíl·lab dantesc.

A estones suaré bastant, i a estones tiraré al dret, i em donaré per ben pagat si la meva ambició i la meva modèstia contribueixen, dins de Catalunya, a encendre una punta de passió i d’interès als peus de la figura del poeta més gran de tota la literatura cristiana.

Font: Papers Vells.