Vet aquí una de les escenes més cèlebres de la pel·lícula
Amarcord, de Federico Fellini, amb permís de la del arbre, la de
Voglio una donnaaaaaaa, que és la meva preferida. Però no sou vinguda a parlar de la cinematografia de Fellini, no: el que ens interessa avui és el cartell que anuncia el
Fosforil de la paret del fons de l'estanc. Efectivament, és
ell, de cameo.
Fa dies que busco el Fosforil, a la xarxa, sense èxit. Sembla un d'aquells tònics miraculosos per a espavilar el cervell o, ja que som a un estanc, una marca de mistos, que lligaria la mar de bé amb l'escena tòrrida que es desenvolupa sota el cartell. Tant fa, de fet; per a mi, com si mai no hagués existit, el Fosforil. Com si se l'hagués empescat en Fellini i prou.
ResponEliminaUn dia d'aquests me'l trobaré a la sopa, també. Dante, vull dir.
ResponEliminaMira't això, que fa molta gràcia. A mi, sobretot, m'agrada el Mickey Mouse a l'infern:
ResponEliminahttps://nuovoeutile.it/dante-alighieri-pubblicita/
Tengui, Zaca! Hi vaig anar a petar buscant el Fosforil, justament. Però merci igual.
EliminaMi scusi, professoressa.
EliminaNon hai nulla di cui scusarti, Zaca. Has trobat el Fosforil, tu?
EliminaTrobar el Fosforil és cosa de matrícula d'honor, ja t'ho dic ara.
EliminaNo . Fa pinta de ser un invent, oi?
EliminaEm temo que sí.
Elimina