Pape Satàn, pape satàn aleppe!

Tom Phillips, 1981

Viquipèdia:

El vers, que consta de només tres paraules, és famós pel seu escaient ritme mètric, la qual cosa dóna el to d'una invocació a Satanàs (l'única paraula reconeixible).

Les explicacions són múltiples i varien segons els comentaristes:

· Pape (o PAPE) podria ser una traducció del terme papae llatí, grec παπαί papai, una interjecció de sorpresa o enuig. Ràbia evidenciada en els comentaristes antics (exclamacions com “ohibò” o bé “oddio”, encara que avui en general practiquem interjeccions una mica més genitals).

· aleppe, podria derivar d'alef, la "A" de l'alfabet hebraic (alfa en grec). La deformació fonètica d'alef en aleppe seria similar a la de Yosef en Giuseppe. Però aquest aleph en hebreu, que també significa el “número u”, “el principi que ho conté el tot”, i és un títol de la majestat de Déu, a l'edat mitjana tardana, representa que era utilitzat en forma d'interjecció, per tant com una mena de “oddio” (“Déu meu”).

· Per tant la frase seria, juntament amb la interpretació d'altres comentaristes, una barreja de llatí (papae, genitiu de papa), grec (satanàs, que significa "adversari") i hebreu (aleph o alef primera lletra de l'alfabet hebreu) i la frase significaria "primer enemic del papa".

· Els dos termes Pape i Aleppe, molt discutits, són dues exclamacions (la primera de meravella, la segona de dolor) ben conegudes pels comentaristes antics. Així resumeix Buti el significat del vers i de l'actitud de Plutus: «En aquest vers fa tres coses: primer: meravella ...; Doler-se de la vinguda de Dante el segon, i tercer: crida Satanàs en ajut seu, per aturar a Dante». Per tant el vers expressa, segons diu Buti: «meravella (perquè Dante és viu), dolor (perquè viola el regne infernal) i una crida a Satanàs (d'aquí el temor de Dante: v. 5), i explica que: “Al·legòricament, es pot dir que coneixent aquells homes del món, el dimoni de l'avarícia no pot entendre que un humà, que baixa al cercle dels avars, estigui viu; és a dir que no hagi mort engolit per aquell pecat”», i per això Plutus presenta aquesta triple reacció.

· El significat d'aquest primer vers, tan debatut pels moderns, semblava, però, que era ben desxifrable per als antics, a la interpretació dels quals Chiavacci  creu que és correcte ser fidel: «Les dues paraules incomprensibles per a nosaltres - pape i aleppe - tenien de fet en aquell moment un significat que també es podia trobar en els vocabularis i que normalment s'utilitzaven en els escrits llatins (papae i aleph). Per tant, Dante els utilitza sens dubte com a argot  lluny de l'ús comú, ja que les dues paraules són una d'origen grec i l'altra hebrea, però no sense sentit, com alguns han pensat (ja que Virgili els entén).

· De fet, tots els comentaristes antics coincideixen a entendre pape com a "interiectio admirantis", és a dir, com una exclamació de meravella; aleppe com a "interiectio dolentis", és a dir, una exclamació de dolor».

· D'altra banda, segons Umberto Bosco i Giovanni Reggio: «la paraula Satanàs, repetida dues vegades, deixa clar que Dante tenia intenció de donar un significat, encara que fosc, a les paraules del diable: serà una invocació a Satanàs, però una invocació de la qual només apareixen les primeres paraules, el començament d'un crit amenaçador». La recerca més docta i precisa, realitzada sobre glossaris medievals, la va dur a terme a principis de segle Domenico Guerri, qui va arribar a aquesta interpretació: "Oh Satanàs, oh Satanàs, Déu!" seria per tant, el començament d'una invocació al rei de l'Infern, o, com diu el mateix Guerri: “no un discurs, sinó un sobtat esclat, amb el qual Plutus comença a expressar els seus sentiments, on la sorpresa ja és l'amenaça”.

· Ja a la meitat del segle XX, algun comentarista havia suposat un probable origen àrab d'aquestes paraules en qüestió, fent correspondre “aleppe” a l'imperatiu de labba: aturar-se, una interpretació que seria coherent amb el context en quant que el sentit seria: "la porta de Satanàs, la porta de Satanàs. Atura't". Si tenim en compte que Dante no coneixia l'àrab, podem pensar que potser només volia recrear la suggestió d'aquella llengua escoltada. D'altra banda, també s'ha suggerit que Brunetto Latini el seu mestre i amic, podia haver-lo apropat a elements de la cultura islàmica, que ell havia conegut durant els anys viscuts a Oviedo (Astúries).

Nota de Joan Francesc Mira:

Les paraules de Plutus o Plutó (ací més aviat el primer: guardià dels condemnats en relació amb la riquesa), han estat diversament interpretades: podrien ser un hipotètic «llenguatge infernal», en el qual Plutus invoca el seu sobirà Satan.

Nota de José María Micó:

El canto comienza con una enigmática queja del demonio que vigila el cuarto círculo, Plutón. Es un airado exabrupto, incomprensible para todos, salvo tal vez para Virgilio, que conforta a Dante y se enfrenta al demonio con nuevas alusiones al designio de Dios...

Comentari de Josep M. de Sagarra:

Aquest famós vers del poema representa un dels més considerables trencacolls per als traductors i els comentaristes. Generalment la majoria dels traductors el deixen en la mateixa forma exacta de l'original. ¿Què vol dir aquesta expressió de Plutus? Actualment és una incògnita, com ho ha estat sempre.

[...] En una traducció poètica com la meva, aquest vers resultava un veritable escull. [...] Deixant el vers com era a l'original, em trobava que la paraula aleppe no té rima possible en català. Ara bé, suposant que l'aleppe sigui l'aleph hebrea, m'ha semblat prudent traduir-lo per «alep», perquè així aquesta desinència permet la rima catalana, i resulta un pecat filològic una mica més petit que el que va cometre el Dant. És curiosa la manera com el nostre traductor medieval Andreu Febrer se surt del compromís. Febrer tira al dret, i tradueix «Papè Satàn, papè Satàn aleppe!», per «Papa Satan, papa Satan reguard!» No cal dir que la solució de Febrer és massa infantil i inacceptable.

¡Papè Satân, papè Satân aleppe!

Letras libres

10|3|2014

Verso que nadie, aun consultando diccionarios de lenguas vivas, de lenguas muertas, de lenguas zombis, de lenguas rayadas, y aun usando todos los métodos de interpretación simbólica, alegórica, metafórica, etcétera, ha podido desentrañar, o siquiera desextrañar, de tal modo que finalmente habríamos de admitirlo como una especie de jitanjáfora, esto es (según Alfonso Reyes, que no inventó pero sí instituyó el género) una combinación silábica sin sentido, un lenguaje puramente eufónico, un diabólico blablablá. Y Sólo podemos conjeturar que Dante se había divertido inventando el depravado argot de los demonios como un momento de relajo para el lector acaso abrumado por obra tan terrible, seria y ¿divina?, ¿o humana, demasiado humana?

Vittorio Sermonti

Nota al cant VII

Rizzoli, 2001

Prou, acontentem-nos registrant que, a la vista dels dos poetes, Plutus, més aviat contrariat i amb veu aspra diu el nom de Satanàs i possiblement li demana ajut.

Dante. La Divina Commedia a fumetti, de Marcelo Toninelli.