El bosc antropomòrfic (amb perdó) de La mort i la primavera

Al Jordi Tanyà.

[La prèvia.

No sé si heu llegit mai La mort i la primavera, de la Rodoreda. Si ho heu fet, crec que és pràcticament impossible no relacionar el terrible Bosc dels Morts que hi surt —aquell cementiri on es sepulta els difunts als arbres, autèntics taüts verticals, i se'ls omple el cos de ciment perquè les ànimes no s'escapin— amb el cant XIII de la Comèdia.]

CARME ARNAU
Miralls màgics. Aproximació a l’última narrativa de Mercè Rodoreda.
Edicions 62, 1990.

 

[...] Però la venerabilitat de la vegetació esclata en un espai ben determinat i sagrat, el bosc dels morts, un bosc artificial que acull aquells qui se suïciden, seguint el ritual del poble. Es tracta d’un espai estrany i terrorífic, vedat als infants, que pel fet de no haver estat iniciats no es poden enfrontar amb la sacralitat que caracteritza la mort.

I el cementiri vegetal ens recorda, per la descripció, per l’ambientació que li dóna l’autora, Dante, i més concretament els Cants de l’«Infern» de La Divina Comèdia; però pel sentit profund que representa, ens remunta a la civilització celta, una civilització que va venerar d’una manera particular la vegetació. Els druides, de fet, immolaven les víctimes al bell mig del bosc i els suïcidis religiosos eren una pràctica freqüent. Mercè Rodoreda fou una gran admiradora de Dante i n’esmenta la influència en escriure:

«Després de la Bíblia i de Dante, entre les influències que crec que més m’han marcat que ara vull confessar posaria encara Homer.» [ Pròleg a la 26a edició de La plaça del Diamant] 

A més s’ha remarcat la importància de l’esoterisme i concretament del moviment Rosa-Creu en Dante, un aspecte que degué atreure probablement Mercè Rodoreda. I certament, el bosc dels suïcides evocat a l’obra pòstuma de Mercè Rodoreda no pot deixar de recordar-nos el Cant XIII de  l’«Infern» a La Divina Comèdia, on trobem la descripció d’un bosc antropomòrfic («La selva adolorida»), on van a raure, com a càstig, aquells qui s’han llevat la vida. L’ambient creat, hàbil barreja de por i d’angoixa, que sembla un autèntic malson, recorda el de La mort i la primavera. En aquest Cant de l’obra immortal de Dante, observem com l’autor, ignorant que els arbres són homes, n’arrenca una branca i resta corprès en observar que:

«...i així d’aquell esqueix brollà entre espina, ara sang i ara plor; i el brot llançant,
resto com l’home a qui la por domina.»

Sagarra, brillant traductor i comentarista de La Divina Comèdia, destaca que el Cant XIII és un «dels punts més impressionants, més patètics, del poema, en el qual surt, amb tot el relleu, aquesta càlida imaginació dantesca». I certament el Cant XIII és una demostració, palpable i colpidora, d’una imaginació tan poderosa com fantàstica, que ha creat fins i tot l’adjectiu dantesc per a definir-la. Perquè en el moment que Dante, acompanyat de Virgili, arriba al bosc dels suïcides, li comenta Virgili, guia i acompanyant: «Guaita que allò que es veu semblaria mentida en el teu món.» D’una manera semblant, quan el protagonista de La mort i la primavera travessa el bosc del suïcides, pot pensar que «semblaven coses que només es veuen quan estàs adormit». El món reflectit a la novel·la de Mercè Rodoreda, i sobretot l’espai al·lucinant encarregat de ser el receptacle dels morts, és realment infernal; i, per insistir en la idea, s’esmenta constantment la paraula sofre, que crea un embolcall diabòlic. El sofre és, a més, el principi actiu en l’alquímia i correspon al foc...