Vittorio recita el Dant

Vittorio Gassman a Itàlia el juliol del 1987

JOAN DE SAGARRA

Vittorio recita el Dant

La Vanguardia

28|3|2021

Avinyó, juliol del 1982. El mestral, aquella banda sonora insolent que acompanya i de vegades destrossa els espectacles de la Cour d’Honneur del palau papal, ha deixat de bufar. En Vittorio fa una última pipada al cigarret (“fumo uns 40 cigarrets al dia. Ho he deixat tres o quatre vegades i un d’aquests dies, potser demà, ho tornaré a deixar”, escriu a les seves memòries: Un gran futuro a la espalda (Editorial Planeta, 1983), aixafa la burilla contra la sola de la sabata, es posa dret, mira al cel, s’arrenca el diminut micròfon de la solapa, somriu, fa una imperceptible picada d’ullet al públic i comença el cinquè –o és el sisè?– bis de la nit. Era el cant XXXIII de l’Inferno dantesc, el cant del comte Ugolino: “La bocca sollevò dal fier pasto / quel peccator, forbendola a’capelli / del capo ch’elli aveva di retro guasto”. Aquella nit a Avinyó, a la Cour d’Honneur, mentre el comte es berenava els seus fills, el mestral, acollonit, emmudia i al cel apareixien quatre, sis, vuit estrelles, fins a arribar a seixanta, com si el florentí (el Dant) li hagués fet arribar al genovès (en Vittorio) un gateau d’aniversari en senyal de simpatia. Va ser una de les nits més memorables que recordo en els meus més de trenta anys de cronista avinyonenc, festivaler.

Vam ser un grup d’amics els que aquell estiu vam coincidir a Avinyó per celebrar l’aniversari de Vittorio Gassman, entre ells José Luis Guarner i Ovidi Montllor. Unes hores abans de la funció, la dona d’en José Luis i la Nicole, una amiga francesa, havien anat a comprar uns clavells que vam fer arribar al camerino de l’actor juntament amb un parell d’ampolles de mançanilla que jo li havia portat de Barcelona, i unes línies per felicitar-lo pel seu aniversari. Al text li dèiem, en un italià aproximatiu, de revetlla, d’acord amb la circumstància festiva, que érem un grup de catalans que recordàvem la seva nit triomfal a Barcelona, quan va presentar, al Palau de la Música, el seu espectacle Il gioco degli eroi ; que Il sorpaso ( L’escapada) era un dels nostres films preferits; en fi, que l’admiràvem, que ens l’estimàvem molt i li desitjàvem tota la felicitat d’aquest món.

Dijous (25 de març) vaig tornar a recordar aquella nit, una formidable nit avinyonenca del mes de juliol del 1982 en què Vittorio feia 60 anys. Enguany es compliran 700 anys de la mort del Dant, i a Itàlia dijous 25 l’efemèride es va celebrar com Déu mana. I no només a Itàlia, també, segons vaig llegir al Corriere della Sera, als Instituts Italians de Cultura de Berlín, de Moscou, de Varsòvia, de Rabat, de San Francisco, de Rio de Janeiro, de Tunis, d’Istanbul, de París, de Madrid... I a Barcelona? Que jo sàpiga, res de res. Una cosa inconcebible vint anys enrere, quan el romà, filòsof, simpàtic i totòfil –de Totò; és a dir, del napolità Antonio Focas Flavio Comneno de Curtis–Ennio Bispuri va prendre possessió de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. (Com et trobo a faltar, caro Ennio!).

Dijous jo enyorava la veu d’en Vittorio recitant el cant XXXIII de l’Infern dantesc en aquella formidable nit avinyonenca. Més que enyorar-lo, el necessitava. I ensumant als calaixos d’una vella llibreria vaig trobar un petit cofre que allotjava tres VHS i un petit llibre: Gassman legge Dante (una producció de P. P. M.-Roma / Olimp 84 / Diletta d’Andrea, 1996). Als VHS, Gassman, més que llegir, diu, recita dotze cants de l’Infern, quatre del Purgatori i dos del Paradís de la Divina Commedia. Pel que fa al llibret, s’hi recullen les peripècies d’aquella lectura, d’aquell viatge a través d’una dotzena de petits teatres italians, com ara el teatre Angelo Mariani, de Sant’Agata Feltria, un “gioiellino settecentescho, rimasto intatto, come due secoli fa”, i algun “spazio metafisico”, com la Piazza Nuova di Bagnacavallo o la campanya romana de San Gregorio da Sassola. A més de converses informals, sobre la Commedia, sobre el costum de dir, de recitar el Dant a Itàlia; converses entre Gassman i els seus amics, els seus companys en aquell viatge, en aquella aventura.

I així, dijous a la tarda vaig tornar a escoltar al meu piset del passeig Sant Joan la veu de l’amic Vittorio recitant el cant V de l’Infern. És el cant en què la pobra Francesca, malcasada amb Gianciotto Malatesta, senyor de Rimini, s’acaba enamorant del seu cunyat Paolo. I escoltant en Vittorio vaig recordar quan, sent un nen, vaig sentir per primera vegada la confessió de Francesca, quan aquesta i el seu cunyat, llegint tots dos la història de Lancialotto, ell li va fer un petó a la boca, “tutto tremante”. “Quel giornio piú non vi leggemmo avante”, li confessa la Francesca al florentí. Jo, que era un marrec, vaig saber aquell dia, de manera clara i precisa, com calia fer petons: “Tutto tremante”. Per desgràcia no tenia cap Francesca de la meva edat a l’abast i encara era un nen per poder plorar com en Paolo en un infern poètic mentre la Francesca es confessa al Dant.

Vaig escoltar a casa, al meu piset, la veu d’en Vittorio, i, com us deia, vaig recordar la veu del meu pare i de Joan B. Solervicens, asseguts tots dos en una tauleta a la biblioteca del meu pare, al pis del passeig de Sant Gervasi, recitant tots dos en veu alta els versos dantescos en la traducció catalana del meu pare.

Quan Jaume Vallcorba (EPD) va editar la traducció catalana de la Divina Commedia feta pel meu pare es va oblidar d’afegir-hi un parell de notes que eren a l’edició (1955) de l’Editorial Alpha S.A. Una d’aquestes notes diu així: “Aquest volum ha estat revisat per Joan B. Solervicens”, i l’altra: “A la memòria de Francesc Cambó”. Perquè sense la generositat de Cambó el meu pare difícilment hauria traduït el Dant. I sense els consells de Joan B. Solervicens probablement la traducció hauria sortit una mica coixa.