Elogi dels pets

Tom Phillips, 1982

JORDI LLOVET
«Elogi dels pets». A: Brins de literatura universal.

Galaxia Gutenberg, 2012. P.130-132.

La publicació, molt recent, d'un llibre de Jonathan Swift, El beneficio de las ventosidades, ens permet avui de parar atenció a un dels temes més recurrents a la literatura universal, escatològic en el sentit vulgar de la paraula, és a dir, els pets, la merda i el cagar. Els grecs no van parlar-ne gaire, almenys a la vista de la literatura popular que ens n'ha pervingut: Aristòfanes o el tardà Llucià de Samòsata en són una excepció. Els llatins s'hi adelitaven, i així ho veiem a la Sàtira I. 8 d'Horaci, en què hi llegim: «Tot i que sóc una figuera, eixamplant bé les anques vaig deixar anar un pet tan sonor com l'explosió d'una bufeta, i les dones van sortir corrent cap a la ciutat. T'hauries mort de riure veient com Canídia perdia la dentadura i a Sàgana li queia la perruca del cap». Marcial, a l'Epigrama XII. 77, relata: «Mentre saludava Júpiter amb reiterades pregàries, dreçant-se, Etó, al Capitoli, va amollar un pet. Tothom es posà a riure, però el mateix pare dels déus, contrariat, va castigar aquest client. Després d'aquesta vergonya, el pobre Etó, quan vol pujar al Capitoli, es dirigeix abans a les comunes de Patercli i hi peta deu i vint vegades. Però, per bé que prengui les seves precaucions contra aquests sorolls, estreny les natges quan saluda Júpiter». (De fet, el respecte pels déus de Grècia i Roma va caure tan avall al segle puixant de la burgesia, que Offenbach, a la seva adaptació del mite d'Orfeu i Eurídice, fa que Júpiter, al final de l'opereta, en comptes de llançar un llamp contra Orfeu, li engegui un pet molt estentori.)

L'Edat Mitjana és pròdiga en literatura sobre l'ars petandi, o art de fer pets, i així ho acrediten moltes fonts: Dante, tan tocat i posat, li dedica l'últim vers del Cant 21 de l'Infern: Ed elli [Barbariccia] avea del cul fatto trombetta; Chaucer en parla al «Conte del moliner», als Canterbury Tales; però el nostre Francesc Eiximenis, que era frare, es limita a dir, en un passatge del Terç del Crestià, que «lo quart punt de què havem damunt dit que en ell està nodriment és en esquivar ofenses, ço és, en fer per guisa que negun de res no haja desplaer així que no hoja res que li desplàcia ne veja res qui.l puxa agreujar, ne senta neguna mala olor de persona ne de lloch». El Reinaixement veuria néixer —també pot ser cosa apòcrifa, naturalment— un famós Laus petandi, o Elogi del pet, d'un suposat Ortuinus Gratius (1542), reeditat a Barcelona (Pòrtic, 1970), amb un prefaci del llicenciat Petau (pseudònim, sens dubte); i Rabelais, al capítol XXVII de Pantagruel, diu que aquest, imitant Panurge, «només amb un pet va fer que la terra tremolés en més de nou llegües a la rodona, a resultes de la qual cosa, en corrompre's els aires, va engendrar més de cinquanta-tres mil homenets nans i estrafets».

Ja en l'època moderna, als Essais, I. 21, Montaigne ens ennova que va conèixer una persona tan bèstia, que «durant quaranta anys va fer servir el cul com a expirador principal, fins que es va morir d'aquesta pràctica». Quevedo és un dels grans autors espanyols amics de la caca i dels pets, i per això va escriure un opuscle famós i celebrat, Gracias y desgracias del ojo del culo, en què diu que se ha advertir que el pedo antes hace al trasero digno de laudatoria que indigno de ella: ja som, com qui diu, a l'explosió barroca (mai tan ben dit) del culte al pet i la merda com ho demostra un poema del nostre Rector de Vallfogona, «A un assumpto llèpol»: «No serà persona cuerda / ni manco estimada en res / ni tampoc portugués / qui dirà mal de la merda. / Que encara que sia verda, / blanca, negra parda o groga, / no és just que ningú se moga / per dir que sia dolenta, /perquè, encara que és pudenta, / és antiquíssima droga».

El més interessant de tot és que diversos autors, Swift entre ells, hagin considerat les ventositats una cosa paral·lela i simètrica a la capacitat dels homes de fer música per la boca, és a dir, cantant o tocant un instrument de vent. Ja ho comenta sant Agustí a La ciutat de Déu; Dante també s'expressa en aquest sentit, com hem vist; y Joyce contraposa, a l'Ulisses, els pets de Leopold Bloom al cant de les sirenes. Potser per aquesta tradició, almenys dos homes de debò van guanyar-se la vida emetent pets a la manera musical: el català Joseph Pujol (1857-1945) va arribar a guanyar set vegades més que Sarah Bernhard per petar musicalment al Moulin Rouge de París, per a admiració de mitja França; i em sembla que encara és viu l'anomenat Mr. Methane (el Senyor Metà, gas que produeix la pudor dels vents intestinals) un nord-americà que també es va guanyar molt bé la vida exhibint les seves habilitats petívoles: hi ha un vídeo a Internet en què engega uns pets musicals que fan com una mena de baix continu a una versió per a teclat del Danubi blau. Com ja s'ha dit: el cul és l'altra cara de la cara, és el revers dels encantaments musicals d'Orfeu, i per ell el pet queda ennoblit, elevat a la categoria de fill d'Euterpe i Erato a la vegada.