Una temporada al Paradís

Miquel Barceló

 

JOSEP PELFORT
Una temporada al Paradís
Avui
2|11|2000

Quan un llegeix la traducció de la Divina Comèdia que ens ofereix Joan Francesc Mira (València, 1939) té la sensació que es troba davant d’un text entenedor i de ritme fluid. La seva versió defuig decididament el llenguatge artificiós. Llegim-ne, per exemple, la cèlebre tercina inicial: “A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d’una selva obscura, / perquè havia deixat la recta via”. El tercer vers, en la versió de Josep Maria de Sagarra, fa: “del dreturer vial la passa eixida”. Mira no pretén pas fer un gran poema a partir d’un gran poema –com va fer Sagarra– sinó simplement (com a bon traductor) desaparèixer, deixar que l’obra de Dante sigui l’únic protagonista. Busca, doncs, ser fidel al text italià i oferir al lector d’avui una llengua literària natural. I totes dues coses van lligades. Perquè, al meu entendre, la naturalitat és essencial en la Divina Comèdia. En el llenguatge poètic de Dante, la metàfora o la imatge no són forçades ni hiperbòliques sinó precises i exactes. Borges va escriure: “Tothom sap que els poetes s’expressen a través d’hipèrboles; per a Petrarca, o per a Góngora, tots els cabells de dona són or i tota aigua cristall; aquest mecànic i groller alfabet de símbols desvirtua el rigor de les paraules i sembla fundat en la indiferència de l’observació imperfecta. Dante es prohibeix aquest error; al seu llibre no hi ha cap paraula injustificada”. Al Cant XXV de l’Infern, hi ha la descripció fascinant d’una metamorfosi entre un home i una serp. Els dos cossos s’enganxen, es barregen el color, de manera que cap dels dos ja no sembla el que era. Dante, per explicar aquest procés de transformació, busca una imatge: és com el foc que devora un paper (“com pel paper amunt, per la calor, / puja i s’escampa un color fosc i bru / que no és encara negre, i mor el blanc”.) És l’encert en l’ús concret i visualitzador de la paraula.

I és que darrere de la teoria poètica dantiana s’hi amaga una reflexió sobre el llenguatge i sobre el coneixement. Per Dante, la metàfora no és simplement una expressió que denota una altra realitat. És també una forma de coneixement. De la mateixa manera que, segons la filosofia tomista, la percepció sensible és anterior al concepte abstracte, i n’és el fonament, en la poesia de Dante la imatge poètica ocupa el primer esglaó en el coneixement de la realitat, i n’és la base. Per això, a la Divina Comèdia, sempre hi apareix en primer lloc allò que un percep. I hi està expressat de tal manera que qualsevol ho pugui experimentar sensiblement; sempre se’ns donen les dades necessàries: la inclinació de la mirada, la posició del cos, els colors, els sons, les olors... Aquest és un dels aspectes que fa de la Divina Comèdia un text realment revolucionari dins de la literatura europea: per primera vegada, el llenguatge encaixa perfectament amb la percepció sensible i es converteix, per tant, en instrument de coneixement. D’aquí la necessitat que la imatge poètica sigui perceptiblement exacta, empírica.

No cal dir, però, que Dante va molt més enllà de l’experiència sensible en el seu itinerari per l’infern, el purgatori i el paradís. El resultat d’aquest recorregut poètic i moral és una cosmovisió sense fissures. Dante, durant una visió mística de tota la realitat, diu en un vers esplèndid que li sembla veure “el riure de l’univers” (Paradís, XXVII). La ciència moderna ha clivellat aquesta concepció unitària de l’univers sencer entès com un tot coherent i explicable. Però la Divina Comèdia, com proposa Mira, es pot considerar també la narració d’un viatge iniciàtic a través del qual el poeta descobreix i ordena el món sencer i la pròpia vida.

I, en aquest sentit, Dante em sembla un autor fonamental en la cultura moderna. Perquè, amb la seva Commedia, obre les portes a la possibilitat de l’home de crear-se el seu propi món, de tenir la seva particular cosmovisió. Li ofereix l’oportunitat de donar un sentit –essencialment poètic– a les coses i al món. Per això Dante és tan modern com ara Shakespeare, Cervantes i Joyce. La lectura de la Divina Comèdia pot resultar una bona teràpia per a l’home modern, sovint desconcertat i angoixat. Una magnífica forma de sobreviure al naufragi. Perquè ja tenim prou inferns; i el viatge que ens proposa Dante culmina, d’acord amb el seu pensament filosòfic i estètic, en el Paradís, que és una poètica i una metafísica de la llum.

En el seu viatge als regnes d’ultratomba, Dante visita una multitud de llocs on s’allotgen filòsofs, poetes, reis, papes, amants i sants... Escolta històries d’amor, com la de Paolo i Francesca de Rimini, tan bella i tan tràgica; i teories sobre qüestions filosòfiques i teològiques complexes; i veu Beatriu, la seva amant, que fa el paper superior de teòloga i doctora... La Divina Comèdia és, alhora, una història d’amor, un compendi filosòfic i teològic, un resum de mitologia clàssica, un tractat sobre la política del seu temps, una enciclopèdia dels estils... Una obra, doncs, immensa i polièdrica. Ara bé, conserva una unitat sorprenent, perfecta, que es fonamenta en la perspectiva autobiogràfica: tot en la Divina Comèdia es relaciona d’una manera o altra amb el poeta, perquè és a ell a qui li passen les coses i és ell qui ens ho explica.

Aquest comentari neix d’una lectura apassionada, que n’ha generat d’altres no menys interessants, i deu molt a l’amabilitat i lucidesa de Joan F. Mira i Raffaele Pinto. Jo només pretenia remarcar alguns aspectes de la Divina Comèdia que em resulten especialment fascinants: el llenguatge poètic, la modernitat, la unitat interna... Però, sobretot, voldria convidar a llegir o rellegir l’obra de Dante; i, en aquest sentit, em fa l’efecte que la traducció de Mira funciona perquè el model de llengua no és un entrebanc, sinó un camí que va directe al nucli d’aquesta obra irrepetible. Única.