Eixim de l'infern
 |
| Henry John Stock, 1922 |
Dante Alighieri. Divina Comèdia.
Proa, 2000.
Si algú pensava que les profunditats de l'infern havien de ser el regne de la confusió i l'agitació, i dels dimonis amb trident atiant flames, ja deu haver comprovat que no és aquesta la visió de Dante. En aquell fons del pou, que és també el fons i el centre abismal de la terra, tot és silenci, quietud, boira i gel. Hem anat baixant més i més, i les ventades que arrossegaven Paolo i Francesca, els rius de sang, les pluges de foc, els estanys de pega bullent, la cridòria i els gemecs, han quedat endarrere. En aquesta profundíssima caverna glacial on regna en persona Llucifer, els condemnats estan submergits del tot en el glaç, immòbils, eternament congelats. El silenci és tan complet com la buidor d'aquest espai i l'eternitat del temps. I al centre, un Llucifer que no és el rei actiu i encès de les legions demoníaques, sinó un enorme i feixuc monstre passiu, encastat ell mateix en el gel i en la roca, immens, pelut, bavejant, i triturant maquinalment un condemnat en cada boca de la triple cara. L'anvers de Déu, la caricatura monstruosa. Un perfecte anticlímax de pesantor, buidor, passivitat, gel i silenci. S'ha acabat el viatge de baixada, i justament el cos pelut de Llucifer servirà també de camí per travessar el forat que és el centre de la terra, ocupat pel rei de l'infern, i començar a pujar després cap a l'altre hemisferi. De la pujada mateixa, no en serem testimonis. És una ascensió sense interès, que acaba quan, per un forat, el poeta torna a veure les estrelles.
Fins ara no havia reproduït cap de les introduccions de Mira als cants de l'Infern perquè pràcticament tots estem fent servir la seva versió i, per tant, jo us ho aneu trobant i no cal. Però avui, mira, no volia començar a sortir de l'infern sense ell.
ResponElimina