La Comèdia segons Wilde

OSCAR WILDE

El crític com a artista
Traducció de Pau Cañigueral Batllosera
Edicions de l'Ela Geminada, 2020. P. 62-66

Sobre la lleixa de la biblioteca que tens al darrere hi ha un exemplar de la Divina Comèdia. Sé del cert que, si l'obrís per una pàgina determinada, m'envairia un odi terrible contra algú que no m'ha ofès en res, o em quedaria corprès d'un amor infinit per algú que no he vist mai. No existeix cap tipus de passió que l'art no ens pugui oferir, i els que hem descobert aquest secret estem en disposició de decidir amb anterioritat com volem que siguin les nostres experiències. Estem en disposició de triar el nostre dia i el nostre moment. Ens podem dir a nosaltres mateixos: «Demà, a l'alba, caminarem amb Virgili el pensarós a través de la vall de l'ombra de la mort.» I, oh!, l'alba ens troba en un bosc obscur, amb el de Màntua al costat. Passem la porta de la llegenda fatal fins a arribar als paratges de l'esperança, amb la joia i la tristesa dels que contemplen l'horror d'un món que no és el seu. Passem per davant dels hipòcrites, amb les seves cares pintades i les seves caputxes de plom daurat. Lluny de l'abast dels vents insaciables que els governen, els luxuriosos ens miren, i nosaltres observem com els heretges s'esquincen la pell i com la pluja fueteja el cos dels golafres. Trenquem les branques decrèpites de l'arbre al bosc de les harpies, i cada branca obscura i verinosa sagna amb una sang vermella davant els nostres ulls i deixa anar un crit ple d'amargura. Ulisses ens parla a través de les banyes de foc, i quan el gran gibel·lí s'alça del seu sepulcre de flames, ens apoderem, per un instant, de l'orgull que triomfa sobre la tortura de la seva estança. Els que han embrutit el món amb la vellesa dels seus pecats volen a través de l'aire tènue i de color púrpura i, en el cau de les malalties repugnants, amb el cos inflat i ple d'edemes, semblant a un monstre amb forma de llaüt, jau Adamo di Brescia, el falsificador de monedes. Ens ofereix escoltar la seva desgràcia. Ens aturem i, amb els llavis secs i entreoberts, ens explica com somia nit i dia amb els rierols d'aigua clara que baixen com canals de rosada fresca pels turons verds de Casentino, Sinó, el fals grec de Troia, se'n riu. Li bufeteja la cara, i acaben discutint. La seva vergonya ens fascina, i vaguem fins que Virgili ens crida i ens porta cap a la ciutat que protegeixen els gegants, on el gran Nemrod fa sonar el seu corn. Ens esperen coses terribles, però els anem a trobar amb la vestimenta del Dant i amb el cor del Dant. Travessem els pantans estigis, i Argenti neda cap a la barca a través de les ones llefiscoses. Ens crida i el rebutgem. Ens alegrem de sentir la veu de la seva agonia, i Virgili ens felicita per la inclemència del nostre menyspreu. Trepitgem el cristall gelat del Cocit, on els traïdors s'apilonen com palla sobre vidre. Colpegem la cara de Bocca amb el peu. No ens vol dir com es diu, i li arrenquem manyocs de cabells de la seva calavera vociferant. Alberigo ens suplica que trenquem el gel que li cobreix la cara perquè pugui plorar una mica. Li donem la nostra paraula que ho farem, i quan ens ha explicat la seva història de dolor li neguem el que li havíem promès i passem de llarg. Però no estem sent cruels sinó cortesos; ¿o és que hi pot haver una maldat més gran que apiadar-se dels que han estat condemnats per Déu? Entre els queixals de Llucifer veiem l'home que va vendre Crist, i també els homes que van assassinar el Cèsar. Tremolem, i avancem per tornar a contemplar les estrelles.

A la terra del Purgatori, l'aire és més pur i la muntanya sagrada s'alça en la llum pura del dia. Hi ha pau per a nosaltres i per als que hi viuen durant una temporada, tot i que veiem com Madonna Pia ens passa per davant, ben pàl·lida pel verí de Maremma, i també a Ismene, que carrega encara tota la melancolia del món. Trobem ànimes i més ànimes amb qui compartim part de la seva alegria o del seu remordiment. Aquell que va aprendre a beure la dolçor de les penes dels altres gràcies al dol de la seva vídua ens explica que Nella segueix pregant en el seu llit solitari, i per boca de Buonconte aprenem que una sola llàgrima pot salvar el pecador moribund de caure a mans del dimoni. Sordello, aquell llombard noble i altiu, ens observa des de la distància, estirat, amb la mirada de lleó. Quan descobreix que Virgili és un ciutadà de Màntua cau d'esquena a terra, i quan s'adona que és el cantor de Roma cau postrat als seus peus. En aquesta vall on les flors i l'herba són més boniques que les esmaragdes polides o la fusta de l'Índia i més brillants que la plata i el color escarlata, hi canten les ànimes dels reis. Però els llavis de Rodolf d'Àustria no es mouen al ritme dels altres, i Felip de França es dona cops al pit i Enric d'Anglaterra seu sol en un racó. Seguim pas a pas el nostre camí, amunt per l'escala meravellosa, i les estrelles es van fent més grosses i sentim com la cançó dels reis es va debilitant i, al final, arribem als set arbres d'or, al jardí del Paradís terrenal. A dalt d'un carruatge tirat per un griu apareix una figura amb una branca d'olivera sobre el front, vestida amb un vel blanc, abrigada amb una manta verda i adornada amb una vestidura del color del foc vivent. La flama antiga se'ns desperta a dins. La sang se'ns accelera en pulsacions terribles. La reconeixem. És Beatriu, la dona que adorem. El gel solidificat al voltant del nostre cor es desfà. Ens cauen llàgrimes d'angoixa i ens inclinem sobre el terra perquè som conscients dels nostres pecats. Quan hem fet penitència i ens hem purificat i hem begut de la font del Leteu i ens hem banyat a la font de l'Eunoé, la senyora de la nostra ànima ens porta al Paradís celestial. A dins d'aquesta perla de l'eternitat que és la lluna, la cara de Piccarda Donati s'inclina davant nostre. La seva bellesa ens deixa torbats per un moment, i quan passa de llarg amb l'elegància d'un objecte que s'enfonsa a l'aigua, la mirem fixament amb ulls delerosos. El dolç planeta de Venus és ple d'enamorats. Hi ha Cunizza, la germana d'Ezzelino, la dona del cor de Sordello, i Folc, el cantant apassionat de Provença, que, a causa del dolor que sent per Azalais, ha renunciat al món, i també hi ha la puta de Canaan, que va ser la primera ànima que Crist va redimir. Joaquim de Fiore està dret al sol i, també al sol, el d'Aquino explica la vida de sant Francesc, i Bonaventura la de sant Domènec. Cacciaguida s'acosta travessant els robins ardents de Mart. Ens parla de la fletxa que dispara l'arc de l'exili, i del gust salat del pa d'altres, i de com són els graons a casa d'un desconegut. A Saturn l'ànima no pot cantar i ni la nostra guia s'atreveix a somriure. Les flames s'enfilen i cauen per una escala d'or. I, al final, veiem l'espectacle de la Rosa Mística. Beatriu fixa la mirada en la cara de Déu per no tornar-la a desviar mai més. Se'ns concedeix el privilegi de la visió més sagrada: i d'aquesta manera coneixem l'Amor que mou el sol i les estrelles.

Sí: podem fer que la terra reculi sis-centes òrbites i podem fusionar-nos amb el gran poeta florentí, agenollar-nos al mateix altar que ell i compartir el seu èxtasi i el seu menyspreu.