La divina Florència
Florència no ha oblidat el seu Sommo Poeta i presumeix de la Comèdia que el va catapultar a la fama, l'obra cabdal de la literatura italiana, la primera de totes. Aquest orgull és evident arreu. No fa falta ni intuir-lo, està gravat perquè ningú no s'atreveixi a posar-lo en dubte. Façanes d'edificis, com si es tractessin de fulls de paper, reprodueixen versos de la gran obra dantesca pels carrers de la ciutat medieval. Fins i tot n'hi ha un que ha estat batejat amb el nom de Dante Alighieri. I no es tracta d'un de qualsevol escollit a l'atzar, sinó allà on la tradició situa la seva arribada al món en una data incerta de 1265.
Per tal de recuperar l'home que va enviar a l'exili, la ciutat fins i tot ha reconstruït la seva casa natal a la zona on se suposa que s'alçava, i que ara allotja un museu per acostar-nos al seu temps i la seva obra. Resulta molt més atractiu, però, respirar la seva eterna presència a peu de carrer, en els llocs on va viure sense pensar en la posteritat. Perquè Dante va ser molt més que un escriptor a la recerca de la transcendència. Va ser, per damunt de tot, un ciutadà compromès, un membre actiu de la política florentina, amb uns ideals que van provocar el seu desterrament a Ravenna, on va morir.
Fins i tot va participar en una batalla, la d'Arezzo, i en la presa del castell de Caprona contra els pisans. Alhora, però, el guerrer Dante es va interessar per la filosofia, sobretot després de la mort de la seva estimada Beatrice, la dona que va immortalitzar en els seus escrits i que sempre va impulsar el batec del seu cor.
Abans d'escriure la Comèdia, en la qual utilitza per primera vegada en la història de la literatura l'italià —propi del poble— en comptes del llatí —culte i refinat—, Dante va firmar altres obres, com Vida nova, i es va dedicar activament a la política. Fins i tot es va acabar convertint en un dels priors de la ciutat, per això sempre apareix representat amb el vestit vermell propi del càrrec. Però aquest vessant polític va ser, alhora, la seva dissort. Al Papa no li agradaven gaire les seves idees i va acabar desterrat a Ravenna. Lluny de la seva estimada ciutat, va escriure la seva obra mestra. No va obtenir mai el permís per tornar-hi.
El Sommo Poeta va viure vint anys enyorant Florència i tota una vida recordant Beatrice, la seva eterna estimada, el seu amor cortès, la musa que va inspirar els seus versos i qui, sens dubte, el va acabar rebent al paradís.
VIA DELL'INFERNO
Hi ha carrers que espanten, sigui pel seu aspecte, pel veïnatge d'establiments incòmodes o simplement pel nom que Déu els ha donat, a falta de conèixer la identitat completa, amb DNI inclòs, dels individus que ideaven aquestes denominacions criminals, pràcticament a perpetuïtat. Perquè, com passa amb les persones, aquests noms difícilment es canvien.
Florència compta amb un carrer que, irremeiablement, crida l'atenció del vianant. I si és temorós de Déu, que sens dubte no és el responsable d'aquest nom, fugirà com el dimoni de la creu. Es tracta de la Via dell'Inferno, un carreró estret amb un arc a l'entrada que ajuda a crear una atmosfera encara més tenebrosa perquè els passejants valents o inconscients entrin en situació. A la paret, completa l'escenografia un tabernacle buit amb un improvisat i inquietant Crist dibuixat.
Això no és tot, però. El carrer de la cantonada rep el nom de la Via Purgatorio i, per acabar de quadrar el cercle, a continuació ve la Via del Limbo. El nomenclàtor d'aquesta zona veïna al Palazzo Strozzi pot semblar una broma de mal gust o un homenatge a la Comèdia de Dante. Però no es tracta ni d'una cosa ni de l'altra.
Segons els historiadors locals Piero Bargellini i Ennio Guarnieri, autors del llibre Le Strade di Firenza, aquests tres carrers que comparteixen noms tan peculiars també coincidien en un altre aspecte: a l'edat mitjana cadascun acollia una casa de menjars (osteria).
Potser pel caràcter irònic típic dels florentins, encara no s'ha perdut del tot el costum de batejar les osterie amb noms que emfatitzen que s'hi menja terriblement bé i que potencien les qualitats pecaminoses de les seves receptes. Aquest era el cas de les anomenades de l'Infern, el Purgatori i els Llimbs, que van acabar donant nom, per extensió, als seus propis carrers. No hi ha dubte que s'hi devia menjar de mil dimonis en totes tres.
Qui s'aventuri a passejar per aquest triangle diabòlic, sorprenentment tranquil i sense cap ànima en pena vagant, obtindrà com a regal la contemplació d'una de les obres de l'artista urbà Clet: un Crist dins d'un senyal de circulació que indica un carrer sense sortida a la Via del Purgatorio. Provocador, com a mínim. L'street art també és present a l'entrada de la Via dell'Inferno, amb un Dante amb ulleres d'immersió, plenament preparat per submergir-se a les profunditats de l'infern, com el que pateixen els veïns i les veïnes d'aquests carrers quan han de donar la seva adreça. I és que viure a l'infern per voluntat pròpia requereix molt de coratge.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada