Beckettiana

Manuscrit Holkheim, Bodleian Library

MANUEL PÉREZ BONFILL
«Beckettiana»

A: Carrer de només un

Empúries, 2001. P. 69-71.

A propòsit d'una recensió literària a Le Monde sobre un llibre primerenc de Samuel Beckett.

A les acaballes, m'assabento, del Cant Quart del Purgatori, Dant i Virgili es creuen caminant, a l'ombra d'una gran roca, amb unes criatures que vagaregen.

Vaig a la versió catalana de Josep M. de Sagarra:

Hi férem cap, i allí vàrem trobar

uns que estaven a l'ombra de la roca

amb tot un aire de gallofejar.

I un d'ells, com el qui d'esma en té ben poca,

seia a terra abraçat amb el genoll

que, d'encongit, fins a la galta toca.

La versió francesa que em mostra el diari, evidentment, no conserva el ritme de l'estrofa primigènia (tercets encadenats), però sí que manté l'aire de l'original quan fa referència a la posició dels genolls i del cap:

Et entre eux, qui semblait las

Était assis, embraçant ces genoux,

Et tenant entre eux son visage baissé.

Subratllo, de la versió catalana, el verb gallofejar, vagarejar, és a dir, fer el gallof, és a dir fer el gandul.

Ara penso en Carles Altadill i Teixidó, nascut a Tortosa als voltants del 1830, que va ser poeta, dramaturg i periodista. Valentí Almirall li finançà una revista, El gandul, que va durar poc. Almirall havia pres part, el 18 de maig del 1869, en el famós pacte de Tortosa, republicà i federalista. Feliç coincidència!

Carles Altadill va ser l'autor, entre altres obres —no gaires—, d'un drama de caràcter social, amo i obrer enfrontats, intitulat Lo gandul, per a uns del 1870, segons d'altres del 1872. L'escriptor va ser conegut, maliciosament, en els medis literaris, amb aquest malnom. Bohemi impenitent, va morir a la Casa de la Caritat de Barcelona el 1879 (d'altres apunten el 1880).

Regresso a l'article, on s'assenyala l'home amb els seus trets característics, conforme a la concepció «beckettiana»: la passivitat i la irrisió.

Llavors, el text cita un Belacqua florentí (luthier, fabricant de guitarres, guitarrer), que, pel que sembla, és el perfecte representant de l'estat vegetatiu, del «long repos embryonnaire». Afegeix l'articulista referint-se al company del guitarrer, «il était agréable de remâcher sa vie, couché sur la corniche à côté de Belacqua» (més o menys: era feliç de «remâcher» la seva vida, ajagut a la cornisa, etc.)

Remâcher és tant com tornar a mastegar i, familiarment, remugar. I remugar, al dir d'una baluerna, significa:

1. Mastegar els remugants per segona vegada els aliments, en el remugament;

2. Parlar entre dents, generalment en senyal d'enuig, de desgrat, de desaprovació, etc.

Però remugar també pot ser ruminar. I ruminar, en sentit figurat, rumiar; és a dir, sotmetre quelcom detingudament, una vegada i una altra vegada, a la consideració de la ment.

Torno a la versió francesa que manejo:

Était assis, embraçant ses genoux

Et tenant entre eux son visage baissé.

(Estava assegut, abraçant-se els genolls

i tenia entre ells el visatge abatut.)

És a dir, en posició fetal i —ara Beckett— tot esperant Godot. Tot esperant —ara el florentí agenollat— el Paradís. Ara Altadill, el gandul (?), tot esperant el negre trau irreversible.

Mentrestant, Dant, el güelf, feia un lleuger somriure.

Llegiu també -----> L'attesa di Belacqua: e il Purgatorio si proietta nel '900