Humans i animals

JOAN F. MIRA
Literatura, món, literatures

Universitat de València, 2005. P. 84-86.

És, d'ençà dels poemes homèrics i segurament des d'abans de la literatura escrita, una llarga i extensa tradició: la «imitació» poètica inclou ben sovint aquesta manera de mirar els animals com investits de qualitats humanes, o de mirar els humans com un reflex del món i del comportament dels animals, per fer-los més comprensibles. No cal que acumulem prolixament citacions, ni que recordem allò que és obvi i conegut: només caldria suprimir, de la història acumulada dels versos d'occident, aquells que inclouen no sols paisatges, cel, mar, terra i vegetals, sinó aquells que incorporen aquesta relació qualitativa amb el món animal. El volum d'aquesta reducció seria impressionant. Recordem només alguns versos de Dante, que és el meu gran clàssic preferit, després o al costat del pare Homer. Unes petites escenes de petites o grans emocions humanes, passades per la meua pròpia traducció de la Divina Comèdia:

Com els coloms, reunits per a menjar,

quan han segat el jull i la civada,
tranquils, sense l'orgull habitual,
si cap cosa apareix que els faça por
deixen estar de sobte l'aliment
perquè els assalta una inquietud més gran.

Pur., II, 124 i s.

Com ovelletes que ixen del corral,
una, dues, tres i les altres resten
abaixant ulls i morro, timidetes,
i el que fa la primera fan les altres,
i quan ella s'atura se li arramben,
simples, dòcils, sense saber per què...

Pur., III, 79 i s.

La delícia d'imaginar els coloms «sense l'orgull habitual», o les ovelles «timidetes» que, com fan tants humans, segueixen la primera «sense saber per què», és absolutament impagable. Però, amb tota certesa, qui escrivia o llegia versos com aquests, o com els d'Homer, els «sentia» o els experimentava d'una manera diferent a com podem fer-ho ara nosaltres («nosaltres»: els moderns i els urbans): no era una relació des de fora sinó des de dins, perquè la vida de cada dia, al corral de casa i al carrer i al camp immediat i present, era un contacte permanent amb aquest món de vegetals i d'animals, de planetes i estrelles, de foc de llenya, de terra, vent i pols. La pregunta, per tant, és si «ara» uns versos com aquests d'Homer i de Dante (i com tants milers d'altres versos clàssics), serien possibles de la mateixa manera, amb el mateix fons de visió i d'emoció. La pregunta és si ara el referent de la natura és realment «natural»: si no és massa sovint un artifici...