Quart dia, sisena hora del matí, sortida del sol

Mapa florentí del món, de mitjans del segle quinze a partir dels coneixements de Ptolemeu. D'aquí.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Comentari al cant segon (del Purgatori)

A: La divina comèdia. Comentaris i traducció de l'italià de Josep M. de Sagarra. Quaderns Crema, 2019.

El Dant es troba a la matinada del quart dia del seu viatge. Com és un home preocupat per la ciència, de tant en tant vol donar mostres de la seva erudició. L'hora aproximada en la qual se situa el començament d'aquest segon cant podríem dir que és la sisena del matí. Ara bé, el poeta, per expressar aquest accident de temps, empra nou versos, el sentit dels quals serà difícil de comprendre si no ens situem en una de les escoles del segle XIV, on s'ensenyava el trivium i el quadrivium; dintre aquestes set disciplines hi havia incloses una astronomia, una matemàtica i una geografia molt especials. En senyalar el poeta l'hora precisa en relació de la situació del sol respecte a la terra, podem fer-nos càrrec de l'absurda idea que a l'any 1300 es tenia del nostre planeta. La terra es creia solament habitada en la part de l'hemisferi boreal. Aquest hemisferi estava dividit en 180 graus de longitud. A l'est tenia com a límit l'Índia i concretament el riu Ganges; el límit occidental era el ponent de la península Ibèrica. Al mig d'aquest hemisferi, o sigui als 90 graus, es trobava Jerusalem, centre de la terra habitada. I exactament als antípode de Jerusalem, hi havia la muntanya del Purgatori. Ara bé, si el sol, a Jerusalem, o vist des de Jerusalem, es trobava a la ratlla de l'horitzó, hem de suposar que en la costa occidental d'Espanya anava a ésser migdia i en el riu Ganges mitjanit, i per tant en la muntanya del Purgatori el temps era l'oposat a Jerusalem, o sigui que el sol començava a sortir.

El Dant diu que la nit sortia del Ganges «amb les Balances, que li cauen de la mà quan la nit és més llarga que el dia». Aquestes Balances són la constel·lació Libra, que en l'equinocci d'octubre no és visible de nit, perquè precisament el sol passa per aquesta constel·lació.

Ara bé, després d'aquestes imatjades consideracions astronòmiques, el Dant diu que les galtes vermelles i blanques de l'aurora «se li tornaven ràncies per massa edat». Es refereix, naturalment, al taronja daurat de la sortida del sol, que substitueix el blanc i el rosa de l'alba. El Pistelli, en la seva obra Il Canto di Casella, troba que aquesta imatge no és justa ni digna del Dant, perquè el taronja d'or del cel a la sortida solar no pot donar mai idea de decrepitud, sinó de tot el contrari. A més, la idea que tenim de l'aurora no és precisament la d'una cosa que pugui envellir.

El Pistelli i altres comentaristes de la COMÈDIA voldrien potser que el Dant fos un poeta normal i a la manera clàssica, segons el concepte que es té en les escoles de normalitat i classicisme. I és clar, el Dant no els resulta ben bé allò que ells volen, perquè és tot un món d'imponderables, i una imaginació plena d'imprevist...