L'home que es va perdre

VIQUIPÈDIA

L'home que es va perdre és una novel·la de Francesc Trabal i Benessat publicada l'any 1929.

Després del seu primer llibre d'acudits, L'any que ve (1925), que l'havia situat com a humorista i escriptor dins de l'anomenat Colla de Sabadell, Francesc Trabal va emprendre la publicació de la seva primera novel·la. Amb el títol original de L'home que es va perdre i es va casar amb Antoinette Bordesvielles, el publica novament a través d'Edicions La Mirada, l'editorial que l'any 1924 havien fundat ell mateix, Joan Oliver i Armand Obiols, junt amb els poetes Josep Carner, Jaume Bofill i Carles Riba.

Junt amb la seva novel·la Vals (1936), ha esdevingut un bon exemple de l'escriptura de Trabal que cuina l'humor amb un peculiar punt de vista de les situacions i una sèrie de tècniques narratives originals, i ha fet que totes dues siguin considerades obres imprescindibles de la literatura catalana del segle xx.

Argument

Lluís Frederic Picàbia, un jove burgès barceloní, veu la seva vida cap per avall el dia que la seva promesa el deixa. El xoc sentimental el porta a prendre perdre una nova vida que el condueix des de Nova York a París, a través de la Xina i el Caucas. Comença una veritable aventura, crea un negoci, recluta col·laboradors i desenvolupa una neurosi progressiva i delirant que es manifesta en l'afany de perdre coses. Entre un centenar d'altres peripècies absurdes i enigmes, desapareixen la corona sueca, pintures de Miró i una bonica secretària que més endavant apareix. Aconsegueix perdre des d'una ploma estilogràfica fins al parlament d'Estocolm o un hospici de nens xinesos.

Més que la versemblança d'aquests fets, el més rellevant és la caracterització dels personatges, els ambients senzills que s'hi descriuen i l'humor retratat en les situacions absurdes i les aventures complicades del protagonista que acabaran en tragèdia. Amb els anys, el mateix Picabia acaba signant la seva pròpia pèrdua i, totalment foll, devora la seva amant.

Relacions amb la Divina Comèdia

L'home que es va perdre estableix una complexa relació intertextual principalment amb la Divina Comèdia de Dante Alighieri, però també amb Dan Yack, Le plan de l'aiguille, de Cendrars, Els assassinats del carrer de la Morgue, d'Edgar Allan Poe, i els films The Kid (1921) i The Crowd (1928), del seus admirats Charles Chaplin i King Vidor respectivament. El deute amb el cercle de Cocteau es plasma en el nom del protagonista: Lluís Frederic Picàbia. El cognom, òbviament, fa referència al pintor francès, mentre que el nom —en aquest cas, de manera força críptica— evoca el suís Cendrars, el nom real del qual era Frédéric-Louis Sauser.

TERESA IRIBARREN

Literatura catalana i cinema mut

Abadia de Montserrat, 2012

Els nombrosos indicis que van apareixent al llarg de la novel·la i que apunten de manera inqüestionable cap a la gran obra de Dante Alighieri, Divina comèdia, constitueixen el gran pilar exegètic de l'obra. L'operació que s'hi orquestra correspon a aquella pràctica que, segons Maria Campillo, caracteritza el grup de Sabadell: el «tractament desmitificador o humorístic». Trabal, tanmateix, va molt més enllà: L'home que es va perdre és, en certa manera —i si se'm permet el mot—, un remake de la cèlebre obra dantiana. Al cap i a la fi, la història del protagonista de la Divina Comèdia (l'alter ego de Dante) és la d'un home que es va perdre. El títol de la novel·la, per tant, convoca ja Dante, ni que sigui molt subtilment.

L'original versió del sabadellenc pretén actualitzar el text de l'italià i infondre-hi modernitat, una estratègia deutora del retorn a l'ordre postulat per Cocteau. El sedàs trabalià consisteix bàsicament a buidar el contingut teològic de l'original per a ordir una cosmologia del ciutadà modern a partir del tramat que és l'argument: el viatge d'un caricaturitzat protagonista a un panorama moral i material molt diferent del dantià, que es construeix damunt d'una extraordinària troballa intel·lectual i estètica.

La transfusió de la Divina comèdia a L'home que es va perdre és de dos ordres distints: argumental i conceptual. Un cabalós flux d'elements argumentals són assimilats en la novel·la trabaliana per la via de la paròdia. Bé que Trabal estrafà personatges, motius i passatges dantians, aquests mantenen un suficient grau de fidelitat respecte a l'original (pel que fa als personatges, el nom sovint n'és la clau). Trabal confia que el lector atent —i llegit— reconegui aquesta estela de traces, i per tant, (som)rigui amb aquesta revisitada trajectòria dantiana. Com veurem, el deute dantià en matèria argumental és, en efecte, força visible. De fet, la seva detecció és l'única via d'entrada a les dues grans idees conceptuals que subjauen en la novel·la.

El primer concepte apareix ja en el primer capítol. Lluís Frederic Picàbia, abatut després d'haver estat abandonat per la seva promesa, s'esplaia amb Tomàs:

d'un cop, sento que m'he acabat, que la meva vida ja ha passat, que sóc una desferra, que no serveixo per res, i que hauré de passar els anys que Déu hagi destinat tenir-me en aquesta terra com una boira baixa que només fa nosa a tot arreu...

La referència a la figura de l'ànima en pena que vaga pels llimbs és ben identificable. Picàbia, com Dante, es veu condemnat a fer un viatge per un univers on tot són éssers no terrenals llevat d'ell mateix. Cap personatge no posseeix la mateixa natura que Picàbia: ell és «l'home». La resta són visions, àngels, dimonis, sants o ànimes que haurien pertangut a «persones» o a «personatges de ficció». Així, entre els personatges, s'instal·la una primera dicotomia: Picàbia és material, mentre que tots els altres són immaterials, com succeeix en l'obra del florentí.

[...] L'altra idea conceptual, tot i que no és, ni de bon tros, un dels pilars constructius de L'home que es va perdre (però sí que ho serà en d'altres novel·les, com es veurà més endavant), està estretament lligada amb la que acabo d'explicar. De fet, l'una complementa l'altra. Es tracta de la referència a la dinàmica giratòria, que apareix ja en la segona pàgina de la novel·la:

Lluís Frederic [...] deixava que les idees giravoltessin dintre seu com en un calidoscopi mogut molt lentament i desfocat [...]

Amb aquesta imatge del moviment calidoscòpic comença a bastir-se la construcció intel·lectual trabaliana: és en l'acció orbital, justament la mateixa que articula la Divina comèdia (concebuda d'acord amb «les concepcions medievals sobre l'estructura de l'univers» circular, explica Mira), que Trabal fa convergir el cinema (és ben significatiu en aquest context l'ús del mot «desfocat», per exemple).

El sabadellenc fa una lúdica i moderna reinterpretació de la Divina comèdia no només quan rescata i incorpora a L'home que es va perdre la cinematogràfica idea de la convivència home-ombra, sinó també quan llegeix anacrònicament Dante en subratllar la centralitat del moviment giratori en l'articulació i la visualització de la narració concebuda com a espectacle.

[...] Tal com he apuntat més amunt, L'home que es va perdre conté múltiples préstecs de l'argument i dels personatges de la Divina comèdia. Ara bé: en cap cas no es tracta d'una apropiació mecànica, sinó que moltes vegades la gràcia rau, precisament, a capgirar el sentit de l'original o bé a fer una refosa de diversos elements per infondre un nou caràcter en clau paròdica...